Els quatre reptes d’ERC en les eleccions municipals de Catalunya

ERC va obtenir el triomf el 2019 estant en el Govern, però sense disposar de la presidència de la Generalitat. Ara, quatre anys després, amb Pere Aragonès al despatx noble de l’edifici de la plaça de Sant Jaume els republicans són conscients que tenen un triomf a la mà que, ben jugat, pot generar un efecte d’atracció d’electors. No és casual que sigui el mateix president el que encapçali els atacs als socialistes pel caos de Rodalies. La jugada és aparèixer doblement en els mitjans en uns temps en què tot està planificat i cronometrat. D’una banda com a Govern i, de l’altra, com a partit.

Amb tot, a la seu del carrer de Calàbria són conscients que l’èxit popular del president és inferior, per exemple, al que té el president del Govern, Pedro Sánchez. De fet, el repte dels republicans és desplegar l’aura presidencial d’Aragonès (amb menys anys en la primeríssima línia que el socialista). Mentre s’observa el creixement o no del carisma del ‘president’, Oriol Junqueras participarà activament en la infinitat de petites campanyes que componen les eleccions municipals.

Primeres eleccions des de la ruptura de coalició del Govern entre ERC i Junts i, per tant, estrena de l’Executiu monocolor en campanya. Amb una presència postconvergent poc consistent a l’àrea metropolitana, el duel entre els exsocis s’espera en el ‘rere-país’ . En l’enfrontament entre partits independentistes, ERC acudeix amb els primers passos ja fets quant a la preparació d’una proposta d’acord de claredat. Sense taula de diàleg en marxa, precisament per l’electoralitat del moment, l’acord de claredat és l’argument que els republicans volen oposar al ‘mandat de l’1-O’ que encara defensen els postconvergents.

Transcorreguts cinc anys i mig dels fets de la tardor del 2017, ERC anhela aparèixer davant els independentistes més realistes com el partit seriós que té un pla, tot i que sigui difícil de portar a terme. Per a això, els republicans no dubtaran a explotar les contradiccions internes a Junts, sobretot a compte de la candidatura de Xavier Trias a Barcelona i la seva explicitada voluntat de no remoure el vesper de la qüestió territorial i la visible actitud de distanciar-se com més millor de Laura Borràs, presidenta de Junts i símbol per a bona part de la militància.

Si no salten sorpreses, el guanyador en vots d’aquestes municipals caldrà buscar-lo entreERC i el PSC. I el principal terreny de batalla entre aquests dos partits és l’àrea metropolitana. Una vegada aconseguit, per part dels republicans, ser reconeixibles com l’estendard de l’independentisme en aquesta part de Catalunya, davant la poca presència de Junts, Esquerra mira de fer una mossegada més al PSC en els seus feus.

Per a això ha posat en joc una de les seves màximes estrelles, Gabriel Rufián que, si en teoria es presenta com a alcaldable de Santa Coloma, a la pràctica és el cap visible d’ERC a tota l’àrea metropolitana. Les cartes d’Esquerra són dues. D’una banda carregar contra la gestió socialista de Rodalies, que ja compleix 15 anys de caos, i, de l’altra, recordar que el PSC porta, en no poques latituds metropolitanes, dècades en el poder. Amb tot el que això comporta. «És un règim», ha deixat anar Rufián per instaurar la idea que es necessita aire nou als ajuntaments metropolitans, a fi de convertir-se en la referència del vot anti PSC.

ERC es presenta com un partit independentista, és clar, però alhora assevera que no s’ha de ser independentista per votar pels republicans perquè la proposta d’Esquerra, per abordar la qüestió territorial, passa per un referèndum pactat. A això, cal sumar-li la trajectòria de Rufián al Congrés, amb discursos més basats en el tema social que en el nacional.

Notícies relacionades

Les tres Catalunyes que deixen les eleccions del 14-F

Rato al·lega al Suprem que els correus de Montoro acrediten que la investigació del seu patrimoni «tenia un fonament polític»

Els punts anteriors, el de la doble batalla amb uns i amb d’altres, pot resumir-se en el fet que la voluntat d’ERC és difuminar la frontera existent entre el metropolità i el rural. La ‘Catalunya ciutat’, assenyalen. I és que el vot a ERC és el més homogeni dels tres partits i això contribueix, diuen, a trencar una dualitat camp ciutat construïda, diuen per CiU i el PSC per «repartir-se el poder». La manera amb què ERC pretén que el comportament electoral de l’àrea metropolitana s’estandarditzi amb el del ‘rere-país’ (o viceversa) és transmetre que les grans problemàtiques, en un lloc i altre, són les mateixes.

Per exemple vivenda i transport. En el cas metropolità totes dues són òbvies, però també en el ‘rere-país’ perquè molts són els que abandonen l’urbs perquè no encaixen amb els preus immobiliaris, o buscant més qualitat de vida, generant, al seu torn, nova demanda d’infraestructures. Ernest Maragall assenyala que en els últims 20 anys 500.000 barcelonins han abandonat la ciutat. La majoria, no obstant, només han deixat de pernoctar a la capital, però continuen acudint-hi cada dia, freqüentment des de localitats que, fins ara, no es consideren metropolitanes.