Les claus d’un indult a Laura Borràs: de la proposta del tribunal a la decisió del Govern espanyol

Amb la sentència ferma del Tribunal Suprem, s’obre el camí cap a l’indult que se sol utilitzar de manera excepcional, perquè suposa una interferència del poder executiu sobre el poder judicial. Aquest pot arribar a extingir la responsabilitat penal de Borràs o, almenys, una part, però no eximeix de la responsabilitat civil derivada del delicte i tampoc suprimeix els antecedents penals.

L’indult es regula en una llei aprovada el 18 de juny del 1870 i es precisa en el Codi Penal i en la Constitució. Qualsevol persona pot reclamar l’indult d’un condemnat: la mateixa Borràs, els seus parents o qualsevol altra persona. En el cas de la líder de Junts, a més, ho ha proposat el tribunal sentenciador en virtut de l’article 4.3 del Codi Penal, que habilita els jutges a estudiar la concessió de l’indult «quan la pena sigui notablement excessiva, atesos el mal causat per la infracció i les circumstàncies personals del reu», però de tota manera Borràs o una altra persona l’ha de sol·licitar. No és habitual que un tribunal sol·liciti l’indult en la seva sentència, però tampoc és una pràctica extraordinària. Tot i que és molt més freqüent en un altre tipus de delictes, com el tràfic de drogues de poc import en persones que han refet la seva vida.

El ministeri ha de demanar els informes preceptius al tribunal sentenciador, la fiscalia i institucions penitenciàries. No obstant, en aquest cas, si la sentència del TSJC esdevé en ferm, el seu informe ja no serà necessari o almenys no serà una incertesa el seu sentit.

Notícies relacionades

Laura Borràs, condemnada a 4 anys i mig de presó i a 13 anys d’inhabilitació per fraccionar contractes

¿Què passarà després de la sentència de Laura Borràs al Parlament i a Junts?

Una vegada recollida tota la informació, Justícia elabora un informe per concloure sobre «la justícia o conveniència i forma de la concessió de la gràcia» en el qual fa constar «l’edat, l’estat i la professió, el seu patrimoni, els seus mèrits i antecedents, el temps transcorregut en presó preventiva, si va ser anteriorment processat i condemnat per un altre delicte, i si va complir la pena imposada o va ser indultat, a més de circumstàncies agreujants o atenuants». La llei també exposa que s’hi poden incloure «proves o indicis del seu penediment».

El document es porta al Consell de Ministres en forma de proposta de resolució i pot apuntar en tres direccions: estimar-lo, desestimar-lo o apreciar-lo de manera parcial (és a dir, commutar només una part de la pena). Els ministres, amb l’informe a la mà, tenen l’última paraula. Poden assumir el que hagi dit el Ministeri de Justícia o modificar-ho. Quant als terminis, es calcula que el procediment des de la petició i fins a la concessió de l’indult pot durar entre un i dos anys. El Rei ha de firmar el reial decret i actuar de manera «referendària» com estableix l’article 56 de la Constitució, i la resolució es publica en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).