Entendre-hi més

Auge i declivi de la marca Ciutadans

La crisi oberta en el grup municipal de l’Ajuntament de Barcelona a pocs mesos de les eleccions és un autocop, gairebé un suïcidi polític

Auge i declivi de la marca Ciutadans
4
Es llegeix en minuts
Álex Sàlmon
Álex Sàlmon

Periodista.

ver +

Les tendències demoscòpiques dibuixen un futur gens encoratjador per a Ciutadans o Ciudadanos. El partit que va néixer a Catalunya el 2006 en contra d’un criteri social de silenci sembla esgotat, tot i que la proposta pogués continuar sent vàlida per als seus propulsors. Els errors en política es paguen i aquesta formació en té una llarga llista.

La decisió de Luz Guilarte, presidenta del grup municipal de Cs a l’Ajuntament de Barcelona, d’abandonar el consistori a causa de picabaralles entre regidors mostra una metodologia d’un partit que té un futur incert.

Ciutadans va néixer a Catalunya i, en molt pocs dies, va connectar amb una part de la societat catalana que es trobava òrfena d’un partit que reflectís les seves conviccions polítiques. Bé és veritat que és difícil concretar quines són aquestes línies polítiques, sobretot amb els vaivens dels seus dirigents, però si en els últims 15 anys algun partit ha volgut situar-se al centre de l’entramat polític espanyol, aquest ha sigut Ciutadans.

La decisió de Rivera

La gran clatellada, i en què s’ha de situar el principi del final, es concreta en la decisió convençuda, documentada i argumentada del llavors líder de la formació, Albert Rivera, de preferir no pactar amb Pedro Sánchez un possible govern i repetir eleccions.

L’aposta es va basar en les enquestes que el partit feia, en aquella època amb assiduïtat, sobre les possibilitats de superar en vots el Partit Popular. I així Rivera va optar per rebaixar la diferència de vots amb el PP durant les eleccions d’abril del 2019 (només unes 220.000 paperetes) més que a facilitar una majoria de govern que hauria sigut innovadora i sorprenent a Espanya.

Aquesta decisió li va suposar a la formació perdre la barbaritat de tres milions i mig de vots en només vuit mesos, i quedar com els incitadors a repetir les eleccions, una cosa que no havia passat mai a l’Espanya democràtica després de la dictadura de Franco.

L’argument que durant aquests mesos va fer servir Inés Arrimadas per explicar la decisió feia responsable Pedro Sánchez. «Mai va voler pactar amb nosaltres». És cert que la campanya havia sigut molt aspra. Però diguem que les responsabilitats van ser repartides. I, en tot cas, Rivera no va endevinar que l’existència del seu partit estava en joc, com més tard va quedar demostrat.

A partir d’aquest moment, Ciutadans va perdre l’orientació sobre el seu destí polític. ¿Què eren? ¿Què volien ser quan fossin grans? ¿Quina imatge evocaven i evoquen?

Aquest és un dels principals errors en què va caure Cs i que resumeix una escena excel·lent de la sèrie danesa ‘Borgen’, quan la protagonista Brigitte Nyborg, abans primera ministra, després líder d’un nou partit de centre, es veu obligada a reunir tots els seus simpatitzants per explicar-los les línies ideològiques de la formació de centre que acaben de fundar. Se n’havia adonat que cada un tenia idees diferents de les principals propostes del seu ideari. Igual que a Cs.

Intel·lectuals d’esquerres

Ciutadans va ser fundat a Catalunya a partir d’un manifest redactat fonamentalment per intel·lectuals d’esquerres. Les seves carreres posteriors són un altre tema. En aquell moment, el2005, eren fonamentalment d’esquerres i no nacionalistes. Tanmateix, des del primer moment es va posar en dubte aquest posicionament per raons socials i identitàries. I més quan el 2006 es va anunciar la formació del partit.

Una cosa semblant va passar a la resta d’Espanya. La seva defensa d’idea d’Estat a Catalunya els va situar de forma pública escorats a la dreta. I a la més rància. I així, mentre que això li va poder suposar una consolidació del vot en algunes comunitats autònomes, el castigava en les seves propostes ideològiques per a tot Espanya.

Les idees de centre, de partit que podia ajudar a la governabilitat en qualsevol institució i facilitador de consens, saltaven pels aires. La seva intenció, i la dels poders més econòmics que els van recolzar per convertir-lo en un partit útil de govern, no es corresponia amb la realitat. Ho va fer a Castella i Lleó i a Andalusia, però abans de les generals fatídiques. Després, ho va intentar fer a Múrcia amb els socialistes per equilibrar els seus pactes d’àmbit autonòmic, però els va sortir malament.

Aquesta frustració ja va recaure en la responsabilitat d’Inés Arrimadas, tot i que poc pogués fer. Era la líder. Però aquest pacte fallit va col·locar el partit en una rutina de fracassos reiterats que el dibuixen com un partit, si no liquidat, sí fora de la fotografia dels que guanyen.

Després va anar arribant el degoteig autonòmic, moltes vegades provocat per les personalitats polítiques, fetes gairebé a imatge i semblança del seu primer líder, Albert Rivera, sempre amb molt d’afany protagonista.

La crisi en un ajuntament tan important com Barcelona, i a pocs mesos de les municipals, és un autocop. Gairebé un suïcidi polític en relació amb les sensacions que arriben als seus votants. Un cop més qüestions de protagonisme polític i d’equilibris entre les diferents opinions de com enfrontar-se a les pròximes eleccions municipals. Negre, tot molt negre.        

Notícies relacionades