Gairebé millor que Pedro Sánchez no faci res

El Govern ha activat aquesta setmana l’agenda legislativa que, aparentment, més el distingeix del PP: memòria històrica, ‘llei mordassa’, mesures fiscals expansives, etc. Ho ha fet en diversos casos sense avisar els seus socis de Govern, potser intentant imitar el menysteniment de Feijóo a Vox que tan bon resultat li ha donat. Cert és que Unides Podem és ara una contínua desunió que no pot gairebé amb res, però regirar-se en aquest magma no és clar ni que reforci el PSOE ni que ampliï l’espai de l’esquerra. En alguns casos, com la llei perquè el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) pugui fer nomenaments que fa uns mesos li van ser prohibits, la maniobra costa d’entendre fins i tot en temps de TikTok. Endinsar-se en les polítiques d’esquerres en plena guerra d’Ucraïna i en vigílies que la Unió Europea exigeixi ajustos davant el canvi de cicle de la política monetària pot servir per guanyar-se un parell d’elogis en les tertúlies amigues, però no garanteix ni l’aprovació d’uns Pressupostos assumibles per Brussel·les ni un final plàcid de legislatura. Aixecar murs contra el PP de Feijóo va contra el sentiment majoritari dels votants que més necessita Sánchez, els partidaris que s’entenguin PP i PSOE.

Després de l’aprovació dels indults als condemnats per l’1-O, les negociacions entre els governs de Sánchez i Aragonès s’han convertit en un etern preàmbul. Només serveixen per alleujar els ànims i impedir que Esquerra voti sistemàticament contra el PSOE, com li reclamen els socis de Junts. El segon moment compulsiu de la setmana va ser planificar una reunió urgent entre el ministre Bolaños i la consellera Vilagrà. No hi va haver cap resultat. Amb Esquerra no és tan fàcil com amb Podem aplicar el remei de Feijóo amb Vox perquè la seva prioritat a tota costa és retenir el poder en la Generalitat. Amb tot aquest ball sense fi, sense intenció de petó final ni que sigui a la galta, acaba donant ales als que a un i altre costat menyspreen la idea del diàleg. Organitzar reunions sense resultats és, per a les dues parts, un desgast ineficient, perquè no hi aconsegueixen res.

 En els pròxims mesos, segons com vagin les coses, Pedro Sánchez pot fer cara de Zapatero. A la mínima que els fons Next Generation segueixin la sort del Pla E, que la UE li exigeixi una tisorada com la de maig del 2010 i que els barons segueixin el camí de Javier Lambán, el president es pot trobar en la tessitura d’haver d’anunciar que no optarà a la reelecció abans de les municipals i autonòmiques, com va fer Zapatero al seu moment, en favor de Rubalcaba. A les sales de màquines de Moncloa, de Ferraz i de la consultora on es couen els grans pactes d’Estat, nien els mateixos protagonistes d’aquella decisió. Excepte Sánchez.