Experiments: d’Algèria a 8-TV passant per Santa Coloma

Si el gas no arriba a Europa pel nord, ha de fer-ho pel sud. Si Pedro Sánchez hagués dit això tan senzill en algun moment per explicar el gir que ha fet en política exterior al Magrib, la crisi d’aquesta setmana no hauria sigut com ha sigut. Si ho hagués explicat a l’oposició en lloc de fer-los un caixa o faixa, les coses no haurien arribat on han arribat. Contra el que defensa la premsa atrinxerada i algun vaticanista, en aquesta crisi Algèria no té la paella pel mànec del gas, sinó que es troba en un moment de màxima debilitat per l’aïllament de Putin i perquè els Estats Units, no Trump, ha decidit que el seu soci de referència a la zona és el Marroc. I Alemanya i Europa necessiten gas. De manera que Algèria no té a qui vendre gas que no sigui la UE (Itàlia n’és soci, no competidor, com es va demostrar divendres) i el gas no pot passar a curt termini per cap altre lloc que no sigui el gasoducte reobert al Marroc. Està clar. Amb tot a favor, Sánchez converteix una jugada audaç en un fangar en el qual es troba més còmode. 

Gabriel Rufián l’han presentat sempre com un experiment dels laboratoris de la política. És tan cert com injust. Els que el van impulsar ho van fer perquè el veien com l’estereotip que políticament deien que combatien, el xarnego integrat. Rufián ha sabut explotar sempre aquest perfil per refermar-se en l’independentisme, però mai ha renunciat al que en realitat és, hereu dels perdedors de la guerra (de dretes o d’esquerres) que es van refugiar econòmicament a Catalunya i que s’hi van sentir còmodes mentre que els guanyadors es van traslladar a Madrid. Vicenç Villatoro ho explica molt bé en la biografia del seu avi. Per Rufián, la dreta catalana no és diferent de l’espanyola, igual que per a Puigdemont l’espanyolisme d’esquerres és igual que el de dretes. Per això no se suporten. I per això els seus tuits aixequen grans passions, tot i que acabin en un got d’aigua. A Rufián li sobra l’ànsia de tractar-ho com un estereotip per part del seu partit, l’última és enviar-lo a les municipals en Santa Coloma, i a Puigdemont li sobren aquestes companyies que consideren que el republicà no és digne de Catalunya perquè li falten cognoms.

Amb tot, el gran experiment del moment a Catalunya s’està produint en l’àmbit de la comunicació. La història és gairebé un acudit del segle XX. Van un empresari de la comunicació arruïnat amb la TDT i enriquit per la venda de pizzes a Nova York, un empresari del joc ben tractat pel pujolisme i un conspicu inversor constitucionalista i compren al grup Godó l’única concessió de televisió privada a Catalunya, lloguen una xarxa d’emissores de ràdio al grup mediàtic de referència de l’esquerra espanyola i contracten una redacció digital amb periodistes etiquetats d’una i altra manera. I el projecte els venen als polítics com un gran negoci que enfonsarà a la televisió pública a base de muntar debats de l’estil Sálvame entre independentistes i no independentistes. I van els polítics i s’ho creuen, els faciliten els canvis de titularitat de les concessions i els prometen inversió publicitària. Es pot entendre que aquestes aigües les agitin els independentistes irredempts i els constitucionalistes simpatitzants de Vox. Però sorprèn més ho facin les forces que s’han compromès amb l’agenda del retrobament, amb la taula de diàleg o amb allunyar Laura Borràs dels comandaments. Algun dia aprendran que no van guanyar ni van perdre les eleccions per TV-3, sinó per fer experiments fallits.