Pedro Sánchez torna a la resistència

La crisi de confiança oberta amb Esquerra arran de les escoltes amb el ‘sotfware’ Pegasus que van afectar l’actual president de la Generalitat, Pere Aragonès, no es va tancar dijous. El moviment més que peculiar de denunciar que ell mateix també havia sigut víctima va servir per oferir amb safata el cap de la directora del CNI, Paz Esteban, però en cap cas per apaivagar els dubtes independentistes. L’operació Pegasus, vista en perspectiva, ha allunyat Esquerra, ha apoderat Margarita Robles i ha incrementat els recels dels aparells de l’Estat amb aquest president i amb aquest Govern. Un mal negoci, un joc de suma zero del qual algú en l’entorn del president s’hauria de fer responsable.

Tornar a la resistència implica que res ni ningú és imprescindible. Des de la fallida votació de la reforma laboral, Sánchez tenia ganes de demostrar-li a Esquerra que no era imprescindible. Dijous va rematar la feina gràcies a la votació de la llei audiovisual, una mera transposició d’una directiva de la UE que va acabar aprovant amb l’abstenció del PP i... de Podem, el seu soci de Govern; més precarietat, impossible. Bé, precarietat política, perquè el que va deixar clar aquesta votació és que Sánchez prefereix que li aplaudeixin a les televisions privades que a la gala dels Goya. Des de dijous, Podem en el Govern i Esquerra en el Congrés tenen menys a negociar perquè Sánchez els ha dit clarament que pot seguir endavant sense ells, tot i que no se sàpiga exactament en quina direcció. ¿Somia tenir algun dia majoria absoluta? ¿S’ha convertit de sobte a la teoria de la gran coalició? ¿O simplement busca canviar de soci cada setmana fins a les eleccions andaluses?

Tots aquests malabarismes es produeixen en un procés lent i en alguns casos imperceptible de deteriorament dels fonaments de l’economia espanyola. La recuperació del PIB s’alenteix, tenallada per una inflació estructural i una ocupació més ben repartida però de menor valor afegit, el deute s’incrementa, alleujat per la prolongació de la suspensió de les regles fiscals europees, però l’horitzó de la pujada de tipus és una llosa que amenaça els consumidors i les empreses. A massa analistes i a més d’un empresari, els fons Next Generation li comencen a recordar el que va passar el 2008 amb el pla E de Zapatero, que va posar sobre la taula una ingent quantitat de diners públics que no hi va haver manera d’absorbir i que en alguns casos es va invertir més en cartells que en obres. La quantia no té res a veure i la despesa va, en bona mesura, contra les garanties europees i no contra el deute espanyol, però està clar que hi ha una cosa pitjor que no gastar en temps de crisi: malgastar sense aconseguir els objectius estructurals que es pretenen. Els austericides estan a l’aguait que passi això. Per això es presten als malabarismes del resistent Sánchez.