El que Catalunya pot aprendre d’Espanya

Si repassem la història dels més de 40 anys de democràcia, observem que els mandats prorrogats han coincidit amb la sortida del govern del PP i de CiU, que han intentat retenir les majories quan no les tenien. No s’ha de ser sectari per veure-ho. Es reclamen majories qualificades per evitar el rodet dels governs, però després s’utilitzen per actuar com a minories de bloqueig. De la mateixa manera que s’exigeix vot qualificat per convertir els organismes en meres sumes de quotes, et voto a un militant a canvi que t’empassis una magistrada que va fer els ulls grossos amb les meves corrupcions. En massa ocasions, oblidem que la democràcia és també una cultura, no només una formalitat en el vot o en l’arquitectura legal.

L’acord de Sánchez i Casado s’aquesta setmana s’hauria d’haver fet molt abans i millor. Han jugat amb la credibilitat de les institucions fins al límit. Han hagut d’esperar que passessin els dos conclaves partidistes, com si els militants no poguessin entendre que la democràcia és una manera de pactar. Ara tocaria que els partits catalans no es quedessin enrere. Els òrgans de fiscalització, algunes empreses públiques i institucions consultives estan caducades gairebé des que va començar el procés. La seva renovació exigeix la participació del PSC i seria recomanable la dels Comuns. Aquests dos partits, sumats als que governen configuren avui el ‘mainstream’ complex de la societat catalana. I seria bo que es reflectís en les institucions, tot i que alguns les considerin insuficients. 

El 6 i 7 de setembre del 2017, el moviment independentista va perdre l’impuls regenerador que va tenir i que li va servir, després de la crisi financera del 2008, per captar determinades classes mitjanes, urbanes i rurals, que no havien tingut temptacions revolucionàries des de la segona república. El periple judicial posterior a aquella drecera que va desbordar la legalitat va convertir, de manera lenta però inexorable, l’independentisme en un moviment de resistència allunyant-lo del que pogués haver tingut de regenerador, amb major o menor credibilitat. Una manera de reprendre el que un dia van voler ser seria accelerar els relleus en els òrgans i els organismes que l’Estatut reserva a l’elecció per part de majories qualificades que en el context actual equival a trencar blocs, una pràctica més que necessària a Catalunya per sortir de l’encallador. Els independentistes tenen en aquest aspecte l’oportunitat de desmentir els que els consideren una forma autòctona de populisme. La mentalitat resistencialista alimenta certs comportaments sectaris en la mesura que justifica la falta de qualitat democràtica en nom de l’excepcionalitat derivada de la persecució. Espanya acumula, com totes les democràcies, molts dèficits que ha de superar. I ho farà abans per la via de la regeneració que per la de la revolució. Catalunya, després de la revolució frustrada, ha de recuperar aquest anhel de qualitat democràtica que tenien les societats madures.