Les tres claus de la setmana política

El comitè federal del PSOE d’aquest dissabte va deixar clar que els barons socialistes donen per descomptat l’impacte de la concessió dels indults als presos catalans sobre el seu electorat. L’actuació hiperbòlica del PP ha calmat els ànims dels més inquiets, especialment després de la punxada de Colón i la recollida de firmes. Prova superada. El soroll derivat de la negociació bilateral és més portable d’entrada durant els pròxims dos mesos. Curiosament, en alguns territoris preocupa més intensament en aquest moment la tramitació de la llei trans, que pot espantar els votants socialistes moderats a les zones més conservadores del país. No és descartable que en la tramitació de la llei al Congrés s’intenti revertir algun dels aspectes més polèmics com la possibilitat de canviar de sexe als 14 anys i sense cap tipus d’assessorament professional. 

A Catalunya, els socialistes esperen que en les municipals colliran el fruit de l’estratègia dels últims anys i de la descomposició de Ciutadans. La previsió és rellevar alguns alcaldes i plantar cara a les capitals: Lleida, Tarragona i, molt especialment, Barcelona, on perd força que Salvador Illa sigui candidat perquè justament la seva missió ara és capitalitzar per al seu projecte els avenços en la negociació entre governs, per a la qual cosa necessita trobar espais de visibilitat que no li resultaran fàcil. A les seus socialistes es dona per fet un acord ERC-Comuns a la capital, per poc que sumin. 

Precisament, la capital catalana és la gran batalla municipal per als republicans de Junqueras. Pere Aragonès és partidari de recolzar Ernest Maragall si decideix tornar-se a presentar. El pedigrí pesa més que l’edat. Amb tot, el segon objectiu és aconseguir alcaldies a la zones més poblades de Catalunya, és a dir, a l’àrea metropolitana. Esquerra té el repartiment més homogeni de vot al territori català però li falta ser realment una alternativa als grans municipis. El suport a Sánchez i els seus Pressupostos pot tenir més a veure amb la voluntat de fer-se visible en aquests electorats que en l’èxit de les negociacions. Per bé o per mal, substituir el PSC és una autèntica obsessió de l’actual direcció d’Esquerra, especialment del seu president.

Per molt que cridi Pedro Sánchez al Congrés, per molta mala cara que faci Ursula von der Leyen quan l’obliguen a fer-s’hi una foto, Pablo Casado no es mourà ni un mil·límetre d’on és en els pròxims dos anys. Sap que la clau del seu futur és aconseguir que Vox no es consolidi en l’àmbit municipal que és des d’on s’acaben guanyant o perdent les eleccions generals, perquè els diputats ho són per les províncies. Casado sap que l’electorat de Vox s’alimenta bàsicament de la bilis contra tot el que faci olor de Sánchez: indults, impostos o la mateixa llei trans. Considera, doncs, que no té marge per fer concessions en forma d’acords amb l’actual Govern. Viurem, doncs, una degradació més gran de les institucions perquè es poden quedar totes sense renovar, des del Consell General del Poder Judicial fins a l’actualment qüestionat Tribunal de Comptes. L’únic perill de fer cas a ulls clucs dels secretaris d’organització és que es corre el perill que, per voler salvar els electors, es perdi el contacte amb els ciutadans, un molt mal negoci.