El 'Govern' invisible

A sis mesos de l’1-O, les relacions entre la postconvergència i ERC eren pèssimes. Cap novetat. Però les baralles entre les dues faccions del mateix Govern amenaçaven de malmetre el referèndum. Els republicans es queixaven que les conselleries postconvergents no feien res. Una queixa que, a la fi, va acabar amb la remodelació de l’Executiu del 14 de juliol, a menys de tres mesos del dia D. Els seguidors del PDECat, per la seva banda, criticaven a Oriol Junqueras que no volgués firmar cap ordre. La situació estava enrocada i, llavors, un dels lloctinents en aquell moment del president republicà, juntament amb David Madí, en altre temps assessor àulic d’Artur Mas, van proposar fer un pas de rosca a la idea de l’‘estat major’, que fins aquell moment ja operava.

Es tractava d’una sèrie de reunions en les quals els tres partits independentistes i el Govern català intercanviaven opinions i informació (no tota i menys a la CUP). Els renovadors d’aquest ‘estat major’ creien que l’òrgan oficiós necessitava l’entrada de saba nova, que operés com a argamassa entre els diferents sectors i que no tingués una composició fixa, més enllà dels líders Puigdemont i Junqueras, sinó variable en funció de l’ordre del dia. Així mateix, preveient les dificultats que tindria un govern autonòmic per executar el seu pla de trencar l’Estat, i la imperiosa necessitat que es promogués l’acció civil, es va donar entrada també de manera regular a les entitats sobiranistes.

El nou ‘sanedrí’ va tenir la seva reunió número zero amb un dinar a la Casa dels Canonges entre Puigdemont, Junqueras, Madí, Oriol Soler i Xavier Vendrell. A aquests tres últims s’hi sumarien altres noms no implicats directament amb els partits, però sí amb l’activisme polític.

Interferències

Et pot interesar

Els xocs entre membres de l’Executiu i el ‘sanedrí’ estaven a l’ordre del dia. Es donaven ordres explícites per tirar endavant la consulta. Es va instaurar una bicefàlia: d’una bandam Govern i, d’una altra, el grup d’impuls del referèndum al marge de tots els estaments reglats. En el Consell Executiu dels dimarts es despatxava, i molt per sobre, el que arribava des d’aquests espais d’influència. També perquè Puigdemont estava fart de les contínues filtracions de les reunions del Govern.

Una mostra d’aquest poder és una baralla entre el secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana, i el ‘sanedrí’, en absència de Puigdemont. Al final, aquell juliol, Neus Munté, Jordi Jané, Meritxell Ruiz i Vidal de Ciurana, tots del PDECat, van abandonar el poder, i hi van entrar dos ferms valedors de l’1-O com Jordi Turull i Quim Forn. Els relleus van cohesionar Govern i ‘estat major’, que creia que amb els ‘tebis’ amb l’1-O no podien controlar àrees tan sensibles com els processos electorals, les escoles i els Mossos. La cohesió es va mantenir fins al final, fins a la reunió de la vigília de l’1-O, quan es va decidir aplicar el cens universal en el referèndum.