TRES ANYS D'ANONIMAT

Josep Lluís Trapero, el policia que va volar massa alt

La popularitat aconseguida pel major dels Mossos, convertit en una icona de l'independentisme, va espantar l'Estat, que el va incloure en la causa per rebel·lió

Josep Lluís Trapero, el policia que va volar massa alt

Manu Fernandez

4
Es llegeix en minuts
Guillem Sánchez
Guillem Sánchez

Periodista

Especialista en Successos, tribunals, assumptes policials i de cossos d'emergències

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero ha rebutjat totes les entrevistes que li han proposat en els últims tres anys, i n’hi han proposat centenars. Un ostracisme professional autoimposat que ha coincidit amb un moment personal molt complicat, sota l’espasa de Dàmocles judicial. Un pou d’anonimat proporcional al cim de popularitat arribada, superior a la de qualsevol altre policia.

«Qualsevol cosa que fes Trapero es magnificava molt més que si ho fes un altre». La reflexió, que surt del mateix cos dels Mossos, és exacta. Intel·ligent, ambiciós, íntegre, superb, carismàtic i un comunicador extraordinari, ningú li feia ombra en una roda de premsa. Entregar-li la direcció de la policia autonòmica –ho va fer el conseller Ramon Espadaler el 2013– no entrava a les quinieles, però va ser una manera de reconèixer una ascendència indiscutible entre els seus. Tenia llavors 47 anys i en portava 23 al cos.

Trapero pren possessió com a major dels Mossos, el 2017 /DANNY CAMINAL

Quatre anys més tard, els atemptats del 17-A van situar els Mossos davant el moment més decisiu de la seva història. Un fangar que el cos va superar agafat a l’aplom d’un policia més convincent que els polítics. En la reunió que els governs català i espanyol van mantenir a la Conselleria d’Interior l’endemà de la matança, Trapero va fer una exposició del succeït i del curs de la investigació en marxa per detenir Younes Abouyaaqoub –l’únic gihadista fugat– tan contundent que ni els caps de la Guàrdia Civil ni el Cos Nacional de Policia (CNP) van poder afegir res.

Segons expliquen testimonis presents en aquesta cimera, Soraya Sáenz de Santamaría, aleshores vicepresidenta del Govern, es va girar discretament i va preguntar: «¿I els nostres on eren?». Una frase que, segons el parer dels Mossos, exemplifica que per a l’Executiu central no era una bona notícia constatar que un cos policial que imaginaven competent per a assumptes domèstics, però subsidiari dels estatals en matèria de terrorisme, era autosuficient en una qüestió de seguretat estatal. Des de l’Estat, en canvi, assenyalaven Trapero com a responsable de la falta d’informació sobre el 17-A.

No eren els únics pendents del capital polític en joc amb els atemptats. El Govern de la Generalitat, disposat a jugar-se el tot pel tot poques setmanes després amb el referèndum independentista de l’1-O, va utilitzar el 17-A –i Trapero– per convertir-los en una prova que sense Espanya no hi havia res a témer. Durant aquells dies de dolor pels morts de Barcelona i Cambrils, els ciutadans posaven flors als Mossos, un cos al qual havien estimat més aviat poc.

Hi havia també en moltes d’aquelles mostres un xantatge emocional implícit: afecte a canvi de complicitat davant l’1-O. La pressió afectiva va recaure, sobretot, en Trapero, convertit en icona independentista i rostre de samarretes, xocolatines o cerveses. Aquells dies, durant els quals el major va tensar la fiscalia i va plantar el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos en les reunions per coordinar el dispositiu per impedir la votació, va arribar a la cota més alta de la seva popularitat.

Trapero saluda el coronel Diego Pérez de los Cobos, cap del dispositiu contra l’1-O /ALBERT BERTRAN

I va arribar a l’1-O sense que Trapero desmarqués públicament els Mossos de la consulta, un silenci que va donar pàbul a especulacions sobre si la policia catalana estava del costat de la llei o de la Generalitat. Internament, Trapero havia donat la instrucció inequívoca d’acatar el mandat judicial, però va remarcar que havia de prevaler la seguretat i la policia autonòmica no va carregar a les escoles.

Amb les dues coses en van tenir prou la Guàrdia Civil i la fiscalia per interpretar que el seu pla era trair el jutge, una conclusió que va requerir ignorar que Trapero –es va saber durant el judici i als independentistes no els va passar desapercebut- també havia demanat al Govern que suspengués el referèndum pocs dies abans de l’1-O, havia posat els Mossos a les ordres de la justícia, i no del Parlament, després de la DUI, o havia elaborat un pla per detenir Carles Puigdemont.

Josep Lluís Trapero, durant el judici a l’Audiència Nacional /pool (efe)

Notícies relacionades

Sobraven les ganes de veure’l com un traïdor: per desarticular l’afront separatista feia falta controlar els Mossos i Trapero s’havia tornat tan popular que espantava el Govern del PP. En aplicació de l’article 155 de la Constitució, Trapero va ser l’únic policia que també va caure. I el pitjor encara havia d’arribar, quan es va activar el rodet judicial, que el va incloure en la causa general per rebel·lió.

El calvari que ha viscut aquests tres anys un policia llicenciat en Dret, processat per delictes més penats que els perpetrats pels delinqüents que perseguia, ha sigut tan dur que fins i tot els qui sospitaven de Trapero dins dels Mossos per fer ombra a la resta han tancat files al seu costat. Com ho fan en privat alguns membres d’altres cossos policials conscients que s’ha sigut excessivament sever, que el seu error ha sigut, sobretot, volar massa alt, tant com per ser considerat una amenaça d’Estat. Sense importar si hi havia actuat o no com a tal.