31 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

La millor decisió d'Estat

L'únic i principal inconvenient consisteix que aquesta espècie de segona abdicació es pugui entendre com una manera de sostreure's a la possible acció de la justícia

José Antonio Zarzalejos

La millor decisió d'Estat

CURTO DE LA TORRE

El que es podria considerar un autoexili de Joan Carles I és una decisió d’Estat que, tot i que no sense inconvenients, té més avantatges per a la Corona i més indicacions per al bon funcionament institucional. Per diverses raons. La primera, perquè el rei emèrit abandona la Zarzuela, que és la residència oficial de la Direcció de l’Estat, un complex de Patrimoni Nacional, sufragat per fons pressupostaris. La segona, perquè al no desplaçar-se Joan Carles I a cap altra residència a Espanya, s’evita que utilitzi una vivenda pública o privada cedida per un particular que obligaria a un costós desplegament de seguretat policial i l’exposaria a la lògica curiositat pública. Finalment, la marxa del rei emèrit a l’estranger implica una sanció més que simbòlica a comportaments en què ell mateix no ha pogut negar haver incorregut.

L’únic i principal inconvenient d’aquesta decisió consisteix en la natural suspicàcia de no pocs ciutadans que entendran que aquest autoexili és, eventualment, una manera de sostreure’s a la possible acció de la justícia. El lletrat de Joan Carles I va sortir al pas d’aquesta especulació, de forma coordinada amb la nota de la Casa del Rei, assegurant que l’anterior cap d’Estat estarà sempre a disposició de la justícia. De tal manera que hi compareixeria –a la instància que li correspongui– si és cridat per fer-ho.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El radical apartament de Joan Carles I –que era un factor de distorsió per a la Corona i per a Felipe VI– ha sigut per iniciativa seva després de converses llargues i difícils entre pare i fill, amb els deguts assessoraments de la Casa del Rei sota la direcció d’un home de gran experiència com Jaime Alfonsín, advocat de l’Estat en excedència i que acompanya el Rei des de fa un quart de segle. D’altra banda, aquesta decisió no només l’empara i la recolza el Rei –i s’ha realitzat amb el seu suggeriment– sinó que s’ha anat quallant en converses molt discretes entre la Zarzuela i la Moncloa que no han deixat de valorar totes les alternatives possibles.

La col·laboració de Joan Carles I ha sigut completa en tot aquest procés que es va iniciar el mes de març passat amb la suspensió dels seus havers pressupostaris, decidida pel seu fill, la renúncia a l’eventual herència que pogués ser-li diferida pel seu pare des de fons opacs o de procedència il·legal i la retirada de la infraestructura que l’assistia a la Zarzuela, és a dir, secretaria, assignació de vehicles fixos i altres mitjans materials. Abans encara, Joan Carles I s’havia retirat de la vida pública deixant d’assumir compromisos de representació de la Casa Reial.

La decisió és d’Estat, per tant, però també és històrica perquè no té precedents. Isabel II va ser expulsada del tron el 1868 quan va esclatar la Revolució Gloriosa i es va traslladar a París on va morir regnant el seu fill Alfons XII. També va ser destronat Alfons XIII el 14 d’abril de 1931 quan es va exiliar a França –va sortir d’Espanya pel port de Cartagena fins a Marsella– i va morir a Roma. No obstant, aquí no som davant un canvi de forma d’Estat, sinó davant l’apartament radical de la vida pública del rei que va declinar els seus poders rebuts de la dictadura de Franco en unes Corts Constituents que van crear la Constitució de 1978 en la qual es va configurar una monarquia parlamentària que ara titularitza el seu fill.

No es podrà adduir que el cap d’Estat no ha sigut contundent

Es tracta d’una espècie de segona abdicació de Joan Carles I, que va haver de renunciar a la Corona el juny de 2014 per salvar la institució dels seus comportaments irregulars –després del seu escandalós viatge a Botswana en plena crisi i en companyia d’una amant, l’abril de 2012– i dels que va protagonitzar el seu gendre, Iñaki Urdangarín i la seva pròpia filla, la infanta Cristina desposseïda pel seu germà, Felip VI, del títol ducal de Palma. Des d’aquella abdicació –que no està en la tradició de les dinasties reials espanyoles en què es compten amb els dits d’una mà–, han seguit sis anys convulsos per a l’actual rei, que ha hagut d’atendre dos fronts: l’inestable i de vegades crític de la situació política espanyola i la reestructuració de la família reial –reduïda dràsticament–, la introducció de bones pràctiques i del principi de transparència en la institució, la renovació de l’agenda d’interlocució de la Casa Reial i, a més, enfrontar-se amb un ambient social –degut en bona mesura a la irresponsabilitat del seu pare i altres membres de la seva família– fins a desembocar en aquesta fita d’estranyament de Joan Carles I.

Avançar hipòtesis sobre les conseqüències de l’autoexili de Joan Carles I podria ser prematur en un context social, polític, econòmic i sanitari molt complex i que demana esforços i energies. I en el qual sobrava la fricció que la presència de Joan Carles I a la Zarzuela implicava, amb el cúmul d’especulacions que comportava i el consegüent desgast per a Felip VI i, per derivació, per a tot el sistema constitucional. Si es demanaven decisions, i sense perjudici de les que adopti la justícia, la d’ahir va ser la millor de les possibles tot i que, com totes les que s’adopten, no portin a la unanimitat sinó a la controvèrsia. No podrà, però, adduir-se que el cap d’Estat no ha sigut contundent.