09 d’ag 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

Sánchez i el Rei, fluïdesa sense cordialitat

El president proclama que el PSOE està amb la Monarquia, davant el republicanisme dels seus socis, perquè forma part del pacte constitucional

Felip VI i el líder socialista tenen sorts diferents, però tots dos es legitimen en el mateix recolzament institucional de 1978

José Antonio Zarzalejos

Sánchez i el Rei, fluïdesa sense cordialitat

Jesus Hellin

Com les relacions entre la Zarzuela i la Moncloa estan sotmeses a una intensa pressió especulativa, fins que dimecres no es va confirmar la presència de Felip VI a la conferència de presidents aquest divendres a la Rioja, la rumorologia es va disparar. Si el cap de l’Estat no hagués assistit a la reunió s’hauria trencat l’ús constant de la seva presidència en l’obertura de l’esdeveniment des que aquest òrgan de cooperació entre el Govern i les autonomies va arrencar el 2004. 

Segons fonts tant de la Casa del Rei com de la Moncloa, «no hi ha hagut cas», perquè Sánchez ni tan sols va estudiar prescindir del Rei en una cita tan simbòlica, i alhora operativa, com la d’aquest divendres. Va faltar l’inevitable Joaquim Torra en detriment dels interessos de Catalunya que ell identifica amb els d’un independentisme a la baixa segons el sondeig del CEO d’aquest divendres, mentre Iñigo Urkullu va vendre cara la seva assistència, en línia amb la política transaccional del PNB.

El Rei disposa de facultats respecte de les autonomies. És el que nomena, de forma reglada, els seus presidents ho siguin per investidura, per qüestió de confiança o per moció de censura, una facultat ratificada que han interpretat dues sentències del Tribunal Constitucional (1984 y1987). Està previst a diversos estatuts que les lleis autonòmiques, que es publiquen als butlletins oficials de cada una d’elles i al de l’Estat, es proclamin en nom del Rei. Que nomena els presidents dels tribunals superiors de justícia a proposta del Consell General del Poder Judicial. N’hi hagi prou amb aquests apunts constitucionals per inserir Felip VI, competencialment i representativament, en la conferència de presidents.

En ocasions no es cuiden determinades deferències amb el Monarca des del poder executiu 

El Govern no desconeixia aquestes circumstàncies. Tampoc quines són les seves obligacions amb la direcció de l’Estat. Recíprocament, la Casa del Rei observa amb escrupolositat les que li corresponen envers el president de l’Executiu. No importa que les relacions entre les dues instàncies siguin més o menys cordials. No ho són, però sí lleials i fluides. Tot i que, com passa ara, no resultin fàcils perquè en ocasions des del poder executiu no es cuiden determinades deferències amb el Rei. 

Institució a la intempèrie

És el cas d’algunes decisions en què la visibilitat de Felip VI ha sigut menor de l’adequada per al bon equilibri institucional, com quan el novembre del 2019 es va anunciar la coalició de Govern mentre el cap de l’Estat era a Cuba, o quan es va produir, en degoteig, la comunicació dels membres del Consell de Ministres sense despatx previ i públic de Sánchez a la Zarzuela el gener passat. A més d’altres omissions que han deixat a la intempèrie la institució: el silenci de portaveus parlamentaris governamentals quan a la tribuna del Congrés s’han produït atacs contra la Corona

Dimarts passat Sánchez va reiterar que el PSOE va ser arquitecte del «pacte constitucional» i que defensava la Monarquia per aquesta raó i per altres d’estabilitat. És una manifestació suficient tot i que resulti freda perquè el president del Govern ho és pel vot o l’abstenció d’escons que milita obertament en el republicanisme i ha de mesurar els èmfasis de les seves paraules respecte del Rei i, sobretot, respecte del seu qüestionat pare, Joan Carles I. Passa, no obstant, que el Govern no és espectador del que està succeint. El concerneixen totes les mesures que Felip VI ha adoptat sobre el seu progenitor –apartament, supressió de la seva assignació pressupostària, entre d’altres– i de les que es puguin adoptar, perquè requereixen la seva col·laboració activa, prèvia coordinació amb la Casa del Rei.

Discreció i sintonia

En cap moment anterior la Monarquia parlamentària havia passat una crisi de reputació tan profunda. L’abdicació  de Joan Carles I el juny del 2014 va eixugar la seva responsabilitat política després de les malifetes del seu gendre i les seves pròpies, que van esclatar l’abril del 2012 després del seu viatge a Botswana. I tot i que Felip VI, des del seu matrimoni, ha trencat usos que remuntaven la institució a passats indesitjables, les investigacions periodístiques, fiscals i judicials sobre presumptes corrupcions del seu pare, requeriran, en el seu moment, mesures addicionals, alguna de les quals està en un estudi avançat. En aquest espai institucional el Govern té molt a fer, però amb discreció i en sintonia amb la Zarzuela.

El Rei disposa de capacitat de remuntada per si mateix, sense oblidar el paper de la Reina. Ve desenvolupant la seva gestió en un context convuls en què s’ha alterat el paradigma polític de la Transició: nous partits, alguns antisistema, la crisi de Catalunya, repeticions electorals, governs molts mesos en funcions, la pandèmia i l’emergència dels comportaments del seu predecessor. Mariano Rajoy, que va governar amb Felip VI entre el 2014 i el 2018, no va ser especialment amigable amb el cap de l’Estat. No va privar el Rei del seu discurs el 3 d’octubre del 2017, un desgast per al Monarca a Catalunya que va haver d’assumir el president popular, i el va menysprear per primera vegada en la història de la democràcia al negar-se a acceptar la candidatura a la presidència del Govern el gener del 2016.

Torra es confon

Fora d’això, es troba a faltar que José María AznarJosé Luis Rodríguez Zapatero o Rajoy –i tants d’altres– hagin sortit, com Felipe González, a la palestra pública per situar la crisi de la Corona en els seus termes exactes. El primer president socialista des de 1939 ho ha fet en un gest que tant l’honra com gairebé li guanya un linxament públic. Entenent totes aquestes circumstàncies i equilibris, queda emmarcada la relació entre Sánchez i Felip VI, les sorts del qual són diferents però amb el mateix recolzament: el sistema constitucional de 1978. Si falla, tot s’ensorra. Per això Torra colpeja a la baula que suposa més feble de la cadena institucional. No obstant, el president de la Generalitat, com en tantes altres qüestions, es confon.