LA PUGNA AMB EL PDECAT

Puigdemont: entre el foc i les brases

La negativa del PDECat a fer-se l''hara-kiri' sumeix l'expresident en un dilema

O anar de bracet amb el post-CDC o renunciar als drets i subvencions electorals

Puigdemont: entre el foc i les brases

Jean-Francois Badias

2
Es llegeix en minuts
Xabi Barrena

Junts per Catalunya, o Junts, va iniciar aquest dissabte un congrés que finalitzarà el 3 d’octubre, agrupant sota el mateix epígraf el que solen ser mesos de treball precongressual i la reunió culminant. Com si es digués futbol no només als 90 minuts dominicals, sinó també als entrenaments previs. ¿Per què? Hi ha pressa.

Junts és, sobretot, l’últim esforç de Carles Puigdemont per donar la volta a les enquestes i guanyar unes eleccions que li garanteixin el protagonisme que necessita algú que resideix a Bèlgica i no vol caure en l’ostracisme. No és el mateix tenir un president designat per un mateix que un sobre el qual no s’exerceix cap poder.

¿I per què el seu partit de tota la vida, amb un nom (CDC) o un altre (PDECat), ja no serveix fins al punt d’exigir baixar la bandera i dissoldre’s? Perquè el puigdemontisme creu que la corrupció de CiU, federació matriu, via CDC, del PDECat, i el seu acantonament a la centredreta obstaculitzen la seva lluita per l’hegemonia amb ERC.

Puigdemont mai ha tingut gaire interès en la vida orgànica del partit. Tot i que tot això va canviar amb la seva abrupta fugida a Brussel·les, el 29 d’octubre del 2017, per evitar la justícia espanyola. En allò que per a l’independentisme és exili, Puigdemont va descobrir que quedava a mercè de la direcció del PDEcat i que, si bé a curt termini no tenia res a témer, ja que el seu lideratge electoral era incontestable, a mitjà i llarg termini les coses es podien torçar. 

Els fidels del 2017

Va iniciar un camí d’opes a la direcció del PDEcat amb la intenció de controlar-lo. La seva primera mesura va ser presentar-se a les eleccions del 2017 amb una aliança entre la força demòcrata i els seus fidels, sobre qui aixeca, ara, el nou partit. Ironies de la vida, el nom d’aquesta coalició, que formalment fins i tot és entre CDC (que tenia els drets electorals) i el PDECat, va ser Junts per Catalunya. Ara, els drets electorals (espais de propaganda i presència en els debats de mitjans públics) estan mans del PDECat. Les subvencions també.

Després de l’èxit electoral del 21-D, l’expresident va prémer l’accelerador per aconseguir que el PDECat s’integrés a una nova formació sota el seu control. La maniobra més audaç va ser el llançament de la Crida Nacional per la República.

La Crida Nacional va néixer pocs dies abans del congrés del PDECat, i l’agitprop puigdemontista dins del partit va reclamar-ne la dissolució. La llavors coordinadora de la força, Marta Pascal, va sortir replicaire i va acabar defenestrada. Però l’expresident no va aconseguir-ne el control.

David Bonvehí, president ara del partit, s’ha fet fort en la defensa de l’existència del PDECat. És a dir, es nega a liderar l’’hara-kiri’ que se li exigeix. I amb l’envit de l’anunci de presentar-se en solitari als comicis. La formació, al costat d’ERC, amb més implantació territorial.

Notícies relacionades

Sense opció, doncs, a controlar l’organització, Puigdemont va canviar l’estratègia i va redissenyar la força per intentar doblegar en vots el PDECat. 

Si hi ha acord amb el PDECat significarà que no es podrà rentar les mans ni del passat ni de la ideologia de l’antiga CDC. Si trenca amb el PDECat tindrà el repte de crear el primer partit que, sense ser als debats de màxima audiència, guanya uns comicis. O Màlaga o Malagón.