26 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

De Rutte a Podem

El pacte de Brussel·les reforça el PSOE en els seus trets històrics més reconeixibles, però treu espai a Podem i altera la majoria d'investidura que ha deixat de funcionar

El pla de reformes, sotmès al vistiplau de la comissió i al «fre d'emergència», revisa el programa del Govern, la relació amb ERC i els compromisos amb el PNB

José Antonio Zarzalejos

De Rutte a Podem

John Thys

El pacte de Brussel·les ha sigut un èxit tot i que, com ha escrit en aquest diari Eliseo Oliveras, s’hagi assemblat a «un gran salt coixejant». El fons de reconstrucció de la UE, tal com ha quedat, no tenia alternativa, tret del fracàs. I d’aquest esdeveniment històric es dedueix l’efecte intern de què el PSOE de Pedro Sánchez ha sortit reforçat perquè s’ha realineat amb les forces vertebrals europees que són les socialdemòcrates, les conservadores i liberals, esquivades les populistes de dretes que, instal·lades en els governs de Polònia i Hongria, han eludit un control més destacat sobre la qualitat democràtica dels seus respectius estats.

Després de l’acord, el socialisme espanyol recupera alguns dels trets més desperfilats pel seu acord previ amb Unides Podem i Sánchez s’insereix amb més naturalitat en el conjunt dels líders europeus com el líder d’una esquerra més convencional del que resultava abans del seu acord de coalició. Per això és cert que el Govern ha sortit reforçat de l’agònica negociació de Brussel·les, però, per ser més exactes, a costa de minvar el marge del seu soci menor en el Consell de Ministres que, afectat per conflictes i problemes importants, com la pèrdua d’implantació territorial, troba en la seva permanència en l’Executiu el seu últim bastió defensiu.

El pla d’inversions i reformes que haurà de presentar el Govern per obtenir els fons previstos afectarà el programa del PSOE amb Unides Podem perquè haurà d’estar alineat amb les directrius de la Comissió Europea i se sotmetrà a la severa vigilància dels estats anomenats «frugals», encapçalats pels Països Baixos sota la direcció del seu primer ministre, Mark Rutte, un polític de centre dreta. A les seves mans tindrà el «fre d’emergència». En la mateixa línia de difícil compatibilitat amb els compromisos de Brussel·les es trobaria ERC, com es va demostrar en el Congrés dimecres passat. Fins i tot el PNB, amb què els socialistes van assolir uns pactes econòmics, comprova com el seu compliment s’ha convertit en improbable. Els símptomes que la majoria de la investidura és en suspens resulten evidents.

Altres temps

¿És raonablement compatible que allò que satisfà els partits tradicionals pugui satisfer també els que no ho són, i entre aquests Unides Podem? És dubtós. L’octubre del 2015, Pablo Iglesias responia així a una entrevista en un mitjà italià: «Un Podem amb prou força com per exigir-li al PSOE dos ministeris importants podria ser una cosa que ens donés experiència de govern, però ens destruiria electoralment. Igual que per al PSOE entrar en un govern amb nosaltres seria terrible. I votar-hi a favor en una investidura ens perjudicaria moltíssim. Això d’alguna manera tancaria la possibilitat de fer la hipòtesi Podem...». Eren els temps en què el secretari general morat creia que el seu partit havia sigut «la millor expressió de la crisi d’identitat del PSOE».  D’aquell diagnòstic no en queda res.

També eren altres temps, el 2015, quan Iglesias declarava: «Nosaltres ens hem reunit amb els crítics del Partit Socialista Francès i amb els del Partit Socialista Flamenc o amb sectors del Partit Democràtic a Itàlia i veiem un cert moviment. Però és necessari posar-los contra les cordes. O sigui, és necessari que ells comprenguin que no hi ha espai per governar si les seves polítiques econòmiques i les seves estratègies de construcció europea estan consensuades i compartides amb els conservadors. I que les principals víctimes seran ells». ¿Aquestes reflexions també passen a la història?

Fins allà, dues citacions literals del pensament del dirigent de Podem. I ara ¿què? En el PSOE hi ha dues tesis contradictòries. Segons la més optimista, l’acceptació pel partit d’Iglesias de la coalició amb el socialisme seria una mostra definitiva de la «maduresa» a què ha arribat la seva organització, de la seva reconducció feia un posicionament més institucional i una aproximació a les tesis del PSOE i no a la inversa. Segons d’altres, més pessimistes, Iglesias no tindria més remei que oblidar aquelles teories gairebé fundacionals i acceptar resignadament una derrota dels seus propòsits i mantenir-se en el Consell de Ministres fins i tot en el cas –probable– que bona part del pacte de Govern subscrit després de les eleccions del 10-N no es pugui complir.

Tan a prop en el temps com en els mesos d’abril i juny passats, el ministre de Consum, Alberto Garzón, coordinador federal d’IU, declarava que «ser comunista té sentit sempre que existeixi el capitalisme, un sistema amoral regit només pel guany». I també: «El comunisme continua tenint vigència». És cert que el dirigent d’IU no concretava a quin tipus de comunisme s’apunta –n’hi ha molts– però, sigui com sigui, situa per força que representa en el marge del concert europeu que ha redoblat la seva simfonia amb l’última cimera de Brussel·les però amb el lideratge de l’eix franco-alemany, la col·laboració dels estats del sud i la fricció amb altres grups d’estats cohesionats més pels seus propis models economicofinancers i fiscals que pròpiament ideològics.

En aquestes circumstàncies –i vistos els acords i desacords sobre les conclusions de la comissió de reconstrucció del Congrés– la impressió generalitzada és que l’Executiu ja queda definitivament hegemonitzat pel PSOE, resta espai a Unides Podem i s’acosta a una zona més central de la política en la qual jugaria amb Cs i, eventualment, amb el PP –malgrat les picabaralles parlamentàries– que podria haver trobat el motiu i el moment per formatejar una oposició constructiva com a única manera d’erigir una alternativa. En aquest context, cohonestar les lògiques ideològiques de Rutte i d’Iglesias sembla poc versemblant. El debat pressupostari serà un camp de batalla. I les hostilitats ja han començat.