20 set 2020

Anar al contingut

PERFIL

Alberto Núñez Feijóo: una altra bala a la recambra

La clara victòria del líder del PP a Galícia iguala la seva figura a la de Fraga i el consolida com a alternativa nacional en el seu partit

Daniel G. Sastre

Alberto Núñez Feijóo: una altra bala a la recambra

Ricardo Grobas

La quarta majoria absoluta consecutiva dona a Alberto Núñez Feijóo (Ourense, 1961) dues prerrogatives. La primera és evident: continuar governant Galícia, com fa des del 2009, quan es va presentar per primera vegada a les eleccions. La segona té a veure amb el seu eventual futur en la política nacional: el president de la Xunta s’ha guanyat el dret a continuar sent la principal bala moderada a la recambra del PP per a un eventual relleu de Pablo Casado.

Ja des dels temps de Mariano Rajoy el nom de Feijóo sortia a col·lació cada vegada que el líder popular passava un mal moment. Però amb Casado l’antagonisme és molt més evident. Tot i que l’actual president del PP ha mostrat una estratègia erràtica, algunes de les seves decisions –els pactes amb Vox a Madrid o Andalusia, l’elecció de Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu parlamentària– el situen més a prop de la línia dura del partit. Feijóo és el contrari, el principal capdavanter de la sobrietat, fins i tot en temes socials com l’avortament.

Al president gallec li agrada recordar, per reforçar el seu perfil centrista, que va arribar a votar Felipe González als 80. Però la seva trajectòria política sempre ha estat vinculada al PP. De la mà de Romayo Beccaría, va ser primer secretari general de la Conselleria de Sanitat a principis dels 90 per fer el salt a la política nacional durant els governs de José María Aznar. Va ser president de l’Insalud i de Correus abans de tornar a Galícia. També d’aquella dècada és la principal taca de la seva carrera: la seva amistat amb el narcotraficant Marcial Dorado, de la qual hi ha constància fotogràfica i que sempre el posa en un compromís durant les entrevistes en profunditat.

Ni boines ni birrets

De tornada a la seva terra amb el canvi de segle, va posar ordre en un partit fins aleshores dividit entre boines i birrets, i va recuperar contra pronòstic la comunitat per als populars el 2009, després d’una legislatura de bipartit PSdG-BNG.
En els últims anys, a més de convertir-se en pare tardà –el seu fill Alberto va néixer el 2017– ha cultivat la imatge de vers solt. Després de les eleccions generals del 2019, va ser de les poques veus del seu partit en obrir la porta a recolzar la investidura de Sánchez. I just abans d’aquests comicis ha mostrat la seva independència de criteri amb dues accions: negant-se a arribar a acords amb Ciutadans i donant el seu recolzament a l’excandidat del PP a Euskadi, Alfonso Alonso, abans que Casado el reemplacés per l’aspre Carlos Iturgaiz.

El resultat d’ahir iguala la seva figura política a la de Manuel Fraga i avala l’aposta de Feijóo per la moderació. Casado n’ha de prendre nota, tant si vol canviar de rumb com si s’aferra a la línia dura. En aquest últim cas, ha de saber que l’ombra del president gallec serà ara més allargada que mai.