06 jul 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

Explosió política de 'basquitis'

El PNB aconsegueix gestionar l'ingrés mínim i EH Bildu, tutelar la reforma laboral. Entre tots dos sumaran el 64% de vots i 51 escons en les eleccions de juliol

La política espanyola està dominada pels grups parlamentaris bascos, el president biscaí de la CEOE i el líder de CCOO, de Barakaldo

José Antonio Zarzalejos

Explosió política de 'basquitis'

Luis Tejido

En 15 dies, els dos grups parlamentaris nacionalistes bascos en el Congrés (PNB i EH Bildu), amb només 11 escons, han extret petroli polític demostrant que l’autogovern d’Euskadi pot incrementar-se amb el maneig hàbil de tres vectors: una legislació constitucional que reconeix els drets històrics forals; un model de negociació amb el Govern amb criteris de pragmatisme i oportunitat, assentats en el sistema concertat i una forma d’estar en l’statu quo juridicopolític actual que ja no intenta la seva destrucció, sinó la seva optimització.

L’acord entre el Govern i EH Bildu sobre la derogació «íntegra» de la reforma laboral va constituir una victòria simbòlica de l’esquerra ‘abertzale’, no tant perquè un pacte sigui viable (no ho és), sinó perquè el grup era reconegut com a legítim interlocutor en un afer d’Estat. A més, en el punt segon del pacte quedava millorada la capacitat d’endeutament del País Basc i Navarra després dels estralls de la pandèmia. L’enquesta de Metroscopia tancada aquest divendres atribueix als d’Arnaldo Otegi  21 escons (ara en tenen 17) dels 75 del Parlament basc en les eleccions del 12 de juliol. Eufòria.

Tempesta política

L’entesa amb EH Bildu, que ha desencadenat una tempesta política, va provocar al PNB una reacció continguda d’irritació perquè els ‘abertzales’ radicals són els seus màxims competidors electorals. Els del PNB obtindrien en els pròxims comicis 30 escons (ara en tenen 29), segons l’enquesta de Metroscopia. Per sota de les seves expectatives, tot i que entre els dos partits sumarien 51 diputats de 75, amb un 64% dels vots. Un percentatge de recolzament popular i una majoria d’escons sense precedent.

Gràcies al pragmatisme de l’executiva del partit, el PNB va eludir la reacció en calent i va esperar la seva oportunitat. Els nacionalistes, després de les seves serioses advertències a Pedro Sánchez, han obtingut una gran fita: la prestació de l’ingrés mínim vital (IMV), a càrrec de la Seguretat Social, serà gestionada al País Basc i Navarra per les seves administracions públiques. Iñigo Urkullu jugarà electoralment aquesta cessió del Govern. Altres comunitats ja se senten ofeses pel tracte diferencial i aquest tema serà conflictiu.

Tot i que no es trenca la caixa única de la Seguretat Social, l’apoderament que implica una autogestió de prestacions estatals per als autogoverns basc i navarrès és enorme. Constitueix, a més, un assaig del que passarà quan es consumeix la transferència de la gestió de les pensions al Govern basc, prevista per a finals del 2021 i que implicarà el maneig de més de 9.000 milions. Euskadi ja ofereix a les llars més vulnerables una renda de garantia d’ingrés (RGI), de la prestació de la qual se n’encarrega el Servei Basc d’Ocupació, que assumirà també el pagament de l’IMV amb gran rapidesa burocràtica, ja que el cens de possibles perceptors està disponible.

Avantatges de l’alarma

D’altra banda, el ‘lehendakari’, secundat pel president del PNB, Andoni Ortuzar, ha aconseguit avantatges en el compliment de l’estat d’alarma. Euskadi sortirà d’aquesta excepcionalitat immediatament i, amb la seva ajuda i la d’EH Bildu, el Govern aconseguiria aprovar una sisena i última pròrroga. El PNB ha defensat la indústria basca, fins i tot durant la hibernació dels sectors no essencials, sense desafiar l’autoritat única però simulant un compliment només formal de les disposicions d’excepció.

I ho ha fet amb la complicitat de la CEOE, el president de la qual és el biscaí Antonio Garamendi, independent però que s’entén bé amb els dirigents nacionalistes i que ara controla la patronal amb els mateixos criteris prudencials. Garamendi no trencarà amb el Govern pel seu pacte amb EH Bildu, però imposa tres condicions: perfil baix en la negociació, Nadia Calviño com a interlocutora preferent i el sindicat ‘abertzale’ LAB al marge les converses.

El Govern vol retenir la relació amb el PNB sense perdre la d’EH Bildu, que li reporta cinc escons, tant com vol que Garamendi –elogiat com a «patriota» i «home d’Estat»– i la CEOE tornin al diàleg social. A la Moncloa no obliden la que es considera com la «millor foto d’aquesta legislatura»: la de l’11 de maig passat. Per primera i única vegada, a l’acte eren presents Pedro SánchezPablo Iglesias, els secretaris generals d’UGT i CCOO (Unai Sordo), Nadia CalviñoJosé Luis EscriváMaría Jesús MonteroYolanda Díaz i Garamendi. El president del Govern necessita aviat una altra foto que, com aquesta, depuri l’irrespirable ambient en la vida pública espanyola.

Política gairebé florentina

La ‘basquitis’ no només es produeix a Catalunya. És un fenomen ja general que prova de localitzar les claus d’una manera de fer política gairebé florentina després que el País Basc hagi sigut el gran problema d’Espanya pel terrorisme d’ETA i la radicalització anterior d’una part del PNB. A Euskadi, no obstant, hi ha problemes seriosos polítics (rebrot de la violència de carrer, catàstrofe a Zaldívar, corrupció al PNB d’Àlaba) i econòmics: el cop que per a l’economia catalana significa la desaparició de Nissan impacta també en la indústria auxiliar basca de l’automòbil, un sector productiu fonamental.

Però, sigui com sigui, la variable basca en la política espanyola està adquirint un pes extraordinari i repercuteix en unes bones expectatives electorals per a les dues versions del nacionalisme a Euskadi. Per a Catalunya –molesti o no– constitueix un referent per superar la seva crisi de relació i encaix en l’Estat democràtic de 1978. Per cert, al País Basc, i segons el sondeig referit, el PSE s’estanca (9-10 escons) i baixen Podem (passa d’11 a 7 escons) i el PP (de 9 a 7). El Govern de coalició no sortirà ben parat ni al País Basc ni a Galícia. Potser tampoc a Catalunya en unes eleccions de tardor o d’hivern. ¿Massa cessions?