El xoc català de Mariano Rajoy

Quan la classe dirigent de la dreta política espanyola llegeixi el llibre de José Ignacio Wert, ministre d’educació, Cultura i Esport entre el 2011 i el 2015, potser arqueja les celles i potser es produeixi el debat que el Partit Popular necessita. Sota el títol de ‘Los años de Rajoy’ (editorial Almuzara), Wert, probablement el ministre més impugnat a Catalunya pel seu pronunciament al Congrés l’octubre del 2012 segons el qual calia «espanyolitzar els alumnes catalans», ha elaborat una llarga i detallada anàlisi del temps de mandat del president del PP que va començar el 2011 i va acabar el 2018, en tres modalitats de Govern: majoritari, en funcions i minoritari fins a la moció de censura que va guanyar Pedro Sánchez l’1 de juny d’aquell any.

Abans d’arribar al ministeri, Wert disposava ja d’una llarga carrera professional al sector privat en el qual va acreditar unes capacitats extraordinàries al món de la sociologia i la consultoria. Va ser un articulista brillant i agut, un polemista solvent i una referència de brillantor. No se sap per què va acceptar tornar a la política i, molt menys, comportar-s’hi com a ministre amb una escassetat de recursos que desmentien la seva trajectòria anterior. Ara revalida la seva lucidesa en aquest text que presentarà el mateix Mariano Rajoy el pròxim dia 23 en una llibreria emplaçada en el tram alt del passeig de la Castellana.

Wert no només no ataca qui el va nomenar ministre d’educació, Cultura i Esports, sinó que també, en un exercici d’orfebreria argumental contradictori, el defensa per tots els mitjans i, alhora, critica la seva gestió –inclosa la pròpia– tot i que ho faci amb elegància i sense contemplacions. Diu del llavors president del PP i del Govern que el seu credo vital girava «entorn de tres eixos». «Seguint la taxonomia política convencional, enquadraríem a Rajoy com a ‘liberal’ (la cursiva és seva), com a ‘conservador’ i com a ‘moderat’», afirma.

Cirurgia no sense esquinç intern

Tals connotacions són el pròleg per explicar que Rajoy va creure «fins al final que l’independentisme  no recorreria l’últim quilòmetre del seu desafiament». «Ho va creure en ocasió de la consulta del 9 de novembre del 2014 i ho va tornar a creure davant del referèndum de l’1 d’octubre del 2017», afegeix. La qual cosa no és una revelació especial perquè el mateix interessat el refereix en el seu escapista llibre ‘Una España mejor’. Però sí que ho és el que Wert relata a continuació: «Només el xoc d’aquest últim esdeveniment (la consulta il·legal de l’1-O) el va convèncer que no podia gestionar la situació sense cirurgia. Però no sense esquinç intern». No és precisament un elogi que el cap del Govern no veiés venir els esdeveniments i entrés en xoc, ni tampoc la badada completa del Gabinet que Wert descriu sense tallar-se sobre la naturalesa de les transformacions que s’estaven produint.

Perquè en relació amb la «qüestió catalana», reconeix, «la conversa interna va resultar molt insuficient tant en freqüència com en intensitat». «Crec que el temor que la qüestió pogués derivar en una divisió interna susceptible de sortir a l’exterior [...] va portar al president a mantenir aquests debats al marc delimitat en què es van produir. Però crec, igualment, que s’hagués hagut de debatre amb més profunditat i més perspectiva dins del Consell i no només en això que els argentins anomenen la ‘mesa chica’, el cercle més reduït de consellers (ministres i assessors) que s’ocupen més de prop de la qüestió».

El capítol (el 13) que Wert dedica a la «qüestió catalana» confirma les pitjors suposicions sobre la distracció i la imprevisió del Govern en el control polític del procés sobiranista. Perquè, en el fragor de l’atac a l’independentisme, l’autor no deixa de reconèixer ni un de sol de les fallades governamentals que remet en particular a una falta de teorització i anàlisi del problema, a una distracció absoluta per la narració alternativa a la del secessionisme, a una clara subestimació de l’adversari i a una absència d’exercici polític per tractar la crisi. I testimonia clar i ras que «Artur Mas era en última instància un interlocutor amb qui es podria haver arribat a reconduir algun extrem de la situació per evitar un desenllaç com el que va tenir lloc [...]» el 2017.

Un «alt preu»

No es queda allà l’exministre perquè respecte del referèndum il·legal reconeix que «per dèficit de previsió, per dèficit d’informació o per dèficit de decisió» no es va evitar «la ‘representació’ (de nou la cursiva és seva) dramàtica en què va consistir l’1-O i va pagar (el Govern central) un alt preu en l’escena internacional». Reconeix també que hi va haver un «excés de confiança» i confessa obertament que «en el Govern [central] es va pensar que no hi hauria urnes, que no hi hauria paperetes, que no hi hauria suport informàtic de cens i de recompte i que no obririen els centres designats per a això». «I aquestes previsions van fallar una darrere d’una altra», apunta. Wert no deixa de banda la «deslleialtat majoritària dels mossos», però no estalvia crítica a les carències de l’Executiu.

Notícies relacionades

Albiach apel·la al vot útil perquè el PSC no impulsi el Hard Rock

Hisenda va rebre del PP un informe del cas Bárcenas

La dreta espanyola, sumida en un desconcert estratègic que portarà a part dels seus votants, de persistir com fins ara, a inclinar-se per la seva expressió més extrema, requereix una autocrítica intel·ligent com la de Wert en aquest llibre que he pogut comprovar personalment no ha sigut encara llegit pels dirigents i quadros del PP i que podrien acudir a la seva presentació amb aquesta indolència que a alguns els distingeix.

Pel que a Catalunya respecta, el PP i Cs continuen sense plantejar una alternativa a la de la coalició governant que sigui contrapunt de l’acord PSOE-ERC. El desconcert i falta d’idees dels populars d’avui en aquest assumpte és semblant al de l’Executiu en el qual va participar Wert (2011-2015) i que l’exministre va observar en el seu tram final des de París (2015-2018) en la seva condició d’ambaixador d’Espanya  davant de l’OCDE. Quan llegeixin el seu llibre, donaran un salt si és que al carrer Génova 13 de Madrid hi ha vida intel·ligent.