27 set 2020

Anar al contingut

CONTRACRÒNICA ELECTORAL

10-N: La nit de l'esgarrifança

La pujada de Vox congela el rictus dels líders polítics

Només a la seu del partit d'ultradreta hi va haver moments d'eufòria

Juan Fernández

10-N: La nit de l'esgarrifança

DAVID CASTRO

Ho havien anticipat les enquestes, però el joc de les urnes té un component impredictible que permet esperar sorpreses. Ahir a la nit no n’hi va haver. El recompte electoral, que va confirmar la pujada de Vox i el Congrés ingovernable que anunciaven els sondejos, va sembrar de gebre totes les seus electorals tret de la de la formació d’ultradreta. La nit en què tots solen declarar-se vencedors aquesta vegada va ser la de les cares llargues, les mirades esquives i les esgarrifances.  

Dues hores després del tancament dels col·legis electorals, costava trobar un somriure al rostre d’algun dirigent que no portés un pin de Vox. No estava gens content Joan Baldoví, que va retreure a Sánchez el negoci que havia fet al cridar ls espanyols de nou a les urnes, i seriós es va mostrar també Pablo Iglesias a l’anunciar com de malament que dormirà a partir d’ara sabent que haurà de compartir hemicicle amb 52 càrrecs de Vox. També es va veure molt enfadat Íñigo Errejón en la seva compareixença davant els mitjans, tot i que a ell semblava indignar-lo més la mateixa convocatòria electoral que els seus pobres resultats aconseguits.

Però per a ambient fúnebre, el que es respirava a la seu de Ciutadans. Després de la patacada, l’únic que fixava les mirades perdudes dels simpatitzants era la curiositat de saber si Albert Rivera presentaria en directe la seva dimissió. No ho va fer, però tampoc va confirmar que continuï sent el líder d’un partit que ahir a la nit era un tanatori taronja.

Malenconia

A la seu del PP sí que hi va haver somriures, però es veia de lluny que eren de circumstàncies. Havien guanyat 21 escons, però s’havien quedat lluny dels 100 a què aspiraven. Aquesta vegada, Pablo Casado va decidir fer la seva compareixença a peu de carrer, però el centenar escàs de seguidors que el van aplaudir sobre la vorera transmetien més malenconia que entusiasme. Qui ha vist Génova 13 en altres nits electorals i qui la veia ahir a la nit.

Cap sondeig posava en dubte que PSOE i PP serien les dues formacions més votades. No obstant, a l’hora del tancament dels col·legis electorals, ni al quarter general del PP ni a Ferraz es respirava l’ambient que precedeix els brindis. A Génova, una escanyolida torre per a les càmeres de televisió confirmava que ningú confiava en el sorpasso de la dreta, un dels escenaris que en dies previs havien manejat els experts en demoscòpia.

Al quarter general del Partit Socialista, el panorama, que va donar la benvinguda a Pedro Sánchez minuts abans de les 10 de la nit quan ja es coneixia la seva pèrdua d’escons, oferia una temperatura molt diferent que hi havia en aquella llunyana nit primaveral. La seva compareixença pública tampoc va assolir la comunió mística de l’anterior ocasió. Els «¡Amb Rivera, no!» de llavors, aquesta vegada es van convertir en una contínua interrupció del discurs del candidat, que va arribar a mostrar-se irritat amb els seus fidels. No se’l veia còmode a Sánchez en el seu nou perfil de líder que guanya perdent.

Per trobar una mica de calor, aquest diumenge calia acostar-se a la seu que Vox ha estrenat amb motiu de la cita electoral. La inversió duta a terme per la formació d’ultradreta convida a pensar que han arribat a la política espanyola per quedar-se: des d’ara ocuparan un edifici de cinc plantes situat al costat de l’estació de Chamartín de Madrid.

‘El novio de la muerte’

Tan aviat es van conèixer les primeres dades del recompte, el verd corporatiu del partit va començar a tenyir-se de vermell i groc de les banderes espanyoles dels seus seguidors, que apareixien per desenes al crit de «¡Yo soy español, español, español». Va sonar per megafonia ‘El novio de la muerte’ i el ‘Que viva España’ de Manolo Escobar mentre arribava el moment de la salutació del lídrer. El clímax es va assolir amb l’acalorat discurs d’Abascal. «A por ellos, a por ellos», l’aclamava el públic entregat.

El cert és que no hi havia hagut un dia a Madrid que animés a celebrar la festa de la democràcia ni a santificar més festejos que els propis d’un diumenge de tardor amb sabor a hivern. El fred i el vent posaven el tapaboques a una campanya sense encant i sense cartelleria electoral als carrers, i l’absència de cues de votants a la porta de les escoles feien pensar en una data per oblidar més que per recordar.

La jornada havia transcorregut amb la rutina amb què aquest país addicte a les urnes s’ha acostumat a viure les cites electorals. Aquesta vegada, la normalitat només la van trencar dos avis de Guipúscoa i Granada que van morir d’infart al seu camí del col·legi electoral –es pot sospitar que no per l’emoció d’anar a votar–, un jubilat d’Amposta que es va presentar amb una papereta a una mà i una pistola a l’altra, i un president de mesa que es va passar el dia introduint paperetes a les urnes vestit d’os polar. Fins i tot la disfressa triada convidava a tremolar de fred. Al final de la nit, a Madrid les tremolors van acabar sent d’esgarrifança.