Carmen Calvo, 'la vice' forta d'un Govern fràgil

Explica Carmen Calvo (Cabra, Còrdova, 1957) que el seu avi li va inculcar de petita que és imprescindible encarar la vida amb valentia i que aquest aprenentatge ha guiat la seva trajectòria fins avui. Adversaris polítics, companys i col·laboradors donen fe d’aquest coratge; uns des del calvari que els ha fet passar i altres des de l’aplaudiment a la seva valentia. Diuen, els qui la coneixen, que la seva maternitat als 22 anys (té una filla) i la seva precoç consciència feminista en una Transició patriarcal li van forjar aquest caràcter rocós. Ella el porta a gala i sembla haver après a mimar aquesta personalitat des que s’aixeca, cada matí a les sis, i es reserva la primera hora del dia per a si mateixa, abans de submergir-se en l’avatar d’una vicepresidència en què Pedro Sánchez va dipositar el pes de la política d’Igualtat i els dos grans maldecaps d’un Govern que va néixer feble per la seva fragilitat parlamentària: l’independentisme i Pablo Iglesias.

‘La vice’, com l’anomenen els seus, és la dona forta de l’Executiu amb més dones, una de les que aquests dies es deixen la pell a la campanya, malgrat que el focus està en els homes. Una de les persones més pròximes al president, relació en la qual alguns veuen una pugna amb el cap de Gabinet, Iván Redondo. Si n’hi ha, ella no la revela, i somriu, perquè en el terreny personal només parla dels seus dos nets.

Calvo va arribar a la política com a independent a les files del PSOE i Manuel Chaves la va elegir com a consellera de Cultura de la Junta d’Andalusia el 2000. Quatre anys més tard José Luis Rodríguez Zapatero se la va emportar a Madrid com a ministra de la mateixa àrea i allà li va tocar torejar en una de les places més complicades per primera vegada: Catalunya.

Va defensar la controvertida devolució a la Generalitat dels arxius espoliats per les tropes franquistes després de la Guerra Civil, que estaven des d’aleshores a l’arxiu de Salamanca. Va lluitar per posar fi a la pirateria intel·lectual i la llei del cine, va ser vicepresidenta del Congrés i, després de la derrota de Zapatero, va tornar a Còrdova, a fer classes a la universitat. Al poble conserva la seva casa, que, diu, li agrada tornar per reunir els seus amics i cuinar potatge de mongetes de la seva terra amb la calma que Madrid no li concedeix.

Artífex del diàleg

Calvo va tornar a l’arena política el 2017 per recolzarPedro Sánchez davant Susana Díaz. Ell la va designar vicepresidenta i l’ha situat des d’aleshores al capdavant dels dos grans conflictes que ha travessat el Govern en la seva breu etapa: Catalunya i la investidura.

Va ser la interlocutora amb la Generalitat. Reconeixen dirigents independentistes que va aconseguir travar una relació fluida amb el seu homòleg en el Govern, Pere Aragonés (ERC), i també amb la llavors consellera de Presidència, Elsa Artadi (PDECat) darrere un apaivagament que va cristal·litzar en una trobada amb Quim Torra el 21 de desembre a Barcelona que va donar peu a la Declaració de Pedralbes, un comunicat conjunt en què s’apostava per una sortida política al conflicte català. Tant i tan poc.

Notícies relacionades

Ana Pastor, l'àncora de Casado

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

L’aconseguit va volar pels aires amb el torpede llançat per ERC i PDECat alsPressupostos, al febrer, una decisió que tombaria la legislatura i provocaria l’avanç electoral d’abril. Calvo va torejar aquella setmana amb un enorme mal de queixals (va haver de ser intervinguda) i amb la ‘crisi del relator’, que pràcticament va liquidar la política d’«ibuprofèn» (com la va batejar Josep Borrell). Des d’aleshores Calvo manté un fil de conversa amb Aragonès, però en la discreció. A ningú se li escapa que els socialistes creuen que l’única sortida per a la crisi catalana passa, també, per unes eleccions autonòmiques després de les quals podria obrir-se una etapa d’entesa  entre independentistes, sobiranistes i socialistes.

A l’estiu, Sánchez va situar Calvo com a punta de llança del comitè negociador amb Unides Podem per pactar una investidura. Els morats van donar fe de la proverbial loquacitat de ‘la vice’.Hi ha qui assenyala que es va asseure a la taula amb la missió de no arribar a cap acord i de baixar les persianes quan Iglesias va rebutjar l’oferta de coalició de Sánchez perquè no hi va haver mai voluntat d’acord. Ella ho nega i explica que el líder morat mai va estar disposat a pactar després d’haver renunciat a la vicepresidència.