Anar al contingut

ENTREVISTA AMB EL PRIMER SECRETARI DEL PSC

Miquel Iceta: «Mai he cregut que Iglesias vulgui un acord»

Roger Pascual

¿Quan va pensar que no hi hauria acord?

M’ho temia des de fa temps. Mai m’he cregut del tot que Pablo Iglesias vulgui un acord. Per tant, creia que era molt difícil.


¿És un problema d’egos entre Iglesias i Pedro Sánchez?
No, és un problema de falta de confiança. Un govern de coalició és molt complicat. Requereix una voluntat molt ferma i un mínim de complicitat. Per això sempre he cregut que el plantejament de Sánchez d’un govern a la portuguesa era el més adequat. Però com que Podem va dir que volia un govern de coalició el PSOE va modificar la seva posició. I va fer un oferiment que em semblava molt raonable, però que Podem va dir que li semblava poc menys que una broma. L’oferta no seria tan de broma perquè si no, no l’arregles amb una competència més, com va demanar Iglesias en l’últim moment. Iglesias ha bloquejat dues vegades la investidura de Sánchez; va dir que no volia ser un problema, però ha acabat sent un problema. Li han faltat ganes i ha tingut una visió de la jugada equivocada. Una coalició requereix una química que no hi ha ara. 
 

¿Hi pot haver aquesta química en el futur?
Es pot crear.  Jo era bastant escèptic sobre un acord de coalició. Em va estranyar moltíssim que Podem no fes mai un acord programàtic. ¿Com es pot fer una coalició sense parlar de continguts?  No hi ha govern sense programa. El PSOE sí que va fer dos documents sobre acció de govern. Ara tothom hauria de fer una mica de vacances i reflexionar, i a l’agost començar a parlar seriosament tots amb tots. És veritat que la responsabilitat de forjar majoria és del president, però poden participar de forma activa o passiva tots els grups. I la responsabilitat d’anar a eleccions és de tots. Sobretot si es té present que no hi ha cap altra alternativa que no passi per la presidència de Sánchez. 
 

¿Comença ara la veritable negociació?
No ho sé. Negociar i acordar és la meva especialitat. Sempre hi ha temps per negociar i possibilitats d’acordar. Però és veritat que tal com han anat les coses avui és una mica més complicat que fa 15 dies.
 

¿La via Podem és l’única per a la investidura? ¿Veu opcions reals que Cs o PP la facilitin?
Ho veig molt difícil també perquè de partits que facin sacrificis com va fer el PSOE amb Mariano Rajoy no n’hi ha tants. Cs sembla impossible perquè si confons el Parlament amb una taverna i als teus adversaris els dius que són una banda... El cas del PP és diferent. L’hem vist més prudent, cosa que no vol dir menys ferm en contra de facilitar la investidura. Però l’hem vist més serè, per tant; qui sap què pot passar.
 

¿Falta cultura del pacte?
A Espanya no hi ha hagut mai un govern de coalició. No és perquè sí. Els acords d’investidura sempre han sigut complexos. Curiosament en autonomies, municipis i diputacions sempre hi ha hagut més cultura de pacte. Probablement perquè les responsabilitats de govern de l’Estat són molt rellevants i no pots vorejar determinats temes. O bé arriba aquesta cultura d’acords o tornem al bipartidisme. Jo espero que aviat s’obri camí a aquesta cultura d’acords o, com va dir Pablo Casado, de pactes d’Estat en temes molt importants, que transcendeixen una investidura, com preservar el sistema de pensions. 
 

Vostè va gestar el pacte de Barcelona i de la Diputació. ¿Què es necessitaria per aconseguir el pacte a Espanya?  
Mirar-se als ulls i veure si hi ha ganes. Voluntat, flexibilitat, complicitat i un mínim de confiança. Sentiment col·lectiu de les grans decisions a adoptar, i després ja ve el repartiment de ministeris. Això no ha passat; es pot construir, però serà difícil. Quan Iglesias va dir que s’apartava tampoc m’ho vaig creure del tot. 
 

Sembla que l’esperit de la moció de censura s’ha evaporat i s’ha tornat al 2016.
És més fàcil posar-se d’acord amb una moció de censura (que qui governa no pot continuar governant) que amb un compromís de govern per quatre anys. Podem venia a dir ‘el programa, el que vosaltres vulgueu, però nosaltres volem uns ministeris’ per assegurar unes decisions que no depenen de ministeris, sinó que són decisions col·lectives del consell de ministres.
 

La repetició electoral del 2016 va afavorir la dreta. ¿Tem que passi el mateix i que li obri la porta de la Moncloa? 

La repetició electoral obriria la porta a una venjança de les dretes. Espero que sigui una de les reflexions que Unides Podem es faci les pròximes setmanes. A més, repetir-les és dir als ciutadans ‘torneu a votar, a veure si aquesta vegada ens els estrenyeu més’. La repetició electoral seria per a mi l’última opció, s’han d’explorar totes les altres. El 2016 sobretot va perjudicar Unides Podem. Menys Vox, la resta de partits diuen que la repetició electoral no és la sortida. Investir un govern de 123 diputats és apostar pel diàleg permanent. 

¿Què dona més estabilitat? ¿Un govern monocolor amb 123 diputats o un de coalició amb 165?
Depèn. Un de 165 si tots van a la una, sens dubte. Però si es barallen permanentment per protagonismes... Els governs de coalició poden ser estables. A Catalunya es tendeix a atribuir als tripartits tots els mals, però en set anys no van perdre ni una votació. Hi ha coalicions que poden fer soroll, però asseguren la feina. 

¿És encara massa aviat perquè els tripartits tornin a la Generalitat?
Per a això hi hauria d’haver un diagnòstic i prioritats compartides. Crec que això no es dona de moment. ¿Si es pot donar en el futur? El temps ho dirà. Acabem aquesta temporada política a Catalunya amb una diversitat de pactes que demostra molta capacitat d’acord. Si volem desfer els blocs necessitem transversalitat. I el PSC ha trobat acords amb tots els partits a tot arreu.

¿Creu que la política de blocs ha acabat o tem que s’accentuï després de la sentència? 
Una societat dividida per meitats no avança. És evident que la sentència serà una prova. Si un ciutadà entén que hi hagi un pacte municipal no entendrà que per factors externs es trenqui, com va passar a Barcelona quan Ada Colau ens va expulsar del govern. Espero que no passi. 

¿Com afectarà la sentència de l’1-O la política catalana? 
No ho sé. La nostra obligació és retornar com més aviat millor a la política i tancar les ferides. Les sentències es poden criticar o no compartir, però s’han d’acatar. Després hi ha mecanismes perquè les persones que eventualment puguin ser condemnades continuïn defensant-se, però des de la política no n’hi ha cap més opció que acatar la sentència.


Mecanismes com els indults que vostè ja va mencionar.
Fins que no coneguem la sentència no es pot donar per fet que és condemnatòria. S’ha de respectar la tasca del tribunal i després veure quines coses es poden fer i quines no. A més, els indults s’han de demanar i hi ha persones encausades que diuen que si no reben una absolució no pensen demanar l’indult. No posem el carro davant dels bous. 


Pel que fa a les polítiques públiques, ¿ha sigut un altre any perdut a Catalunya a l’espera de la sentencia?
Un any sense pressupostos ja és un any perdut. Un Govern que només ha aprovat a iniciativa pròpia la llei d’espai rurals és un Govern que no té la força per tirar endavant. En el fons perquè no resol una disjuntiva clara: o vols trencar o vols acordar. Van intentar trencar i no ho van aconseguir, entre altres coses perquè la majoria de catalans no ho volen. L’enquesta del CEO diu que el recolzament a les vies unilaterals no arriba ni al 10%. ¿De què estem parlant? Si no hi ha via unilateral, s’ha d’anar per la vida acordada. Quan es diu amb aquesta alegria però amb aquesta falta de claredat ‘ho tornarem a fer’ però no es diu què es tornarà a fer és perquè no se sap. És la demostració més evident que seguir per aquest camí només ens garanteix perdre el temps.


‘Ho tornarem a fer’ és un comodí polisèmic.
És a dir, una cosa que pot satisfer unes expectatives, però a l’hora de la veritat no vol dir res. Perquè, ¿què van fer? Van fracassar, van dividir el país. Hem perdut oportunitats econòmiques, no tenim un Govern que mereixi aquest nom. ¿Això és el que tornarem a fer? ‘Ho tornarem a fer’ alimenta les expectatives de l’independentisme màgic sense comprometre’s a res. 


¿I vostè, ‘ho tornaria a fer’, allò de ser candidat a la Generalitat?
Sí, en tinc ganes perquè crec que som part imprescindible de la solució. El temps ens ha donat molta raó i tinc ganes de sumar gent en favor del diàleg, del pacte, de la negociació, de la convivència. La meva disposició és total.


¿Sumar gent com Manuel Valls?
Sumar tota la gent que digui ‘no podem resignar-nos a la política de blocs, la independència és un camí equivocat, vull equilibri territorial’... no sé si Valls s’hi podria sentir còmode o no. Li demanaré el vot com a tots els desencisats amb el procés, gent que va votar Cs per por i veuen que no és part de la solució. El CEO ens diu que estem en creixement. En aquest cicle d’europees, municipals i generals hem demostrat que som el segon partit de Catalunya i vull que el PSC es converteixi en el primer partit de Catalunya.


Abans que arribi l’avançament electoral, vostè s’ha obert a negociar els pressupostos.
Nosaltres creiem que aquest no és un bon Govern, té prioritats equivocades i no ha demostrat capacitat de gestió. La divisió dels socis de Govern és creixent. La investidura fallida de Sánchez ha demostrat un plantejament divergent de JxCat i ERC. ¿Com uns partits que divergeixen cada vegada més poden mantenir la mínima cohesió exigible? El normal seria aprovar pressupostos i després anar a eleccions. No ens podem permetre un tercer any de pròrroga pressupostària. Hauríem de ser capaços d’evitar un tràngol que ens priva de molts recursos. Estem disposats a parlar sempre que el Govern vulgui.

Temes: Miquel Iceta