Anar al contingut

DES DE MADRID

Sánchez no vol que Madrid sigui Troia

S'espera una sentència severa del Suprem que exigiria polítiques d'Estat que Podem no comparteix amb el PSOE

Sánchez ha aconseguit el recolzament de González i ha unit els seus crítics en la 'carta dels 66'

José Antonio Zarzalejos

Sánchez no vol que Madrid sigui Troia

JOSE LUIS ROCA

Les deliberacions a la Sala Segona del Tribunal Suprem estan blindades malgrat el pirateig innocu de correus electrònics d’alguns magistrats. Però convergeixen indicis –propiciats pel mateix tribunal d’enjudiciament dels dotze dirigents polítics i socials del procés sobiranista– que permeten suposar que la sentència que es publicarà a la tardor (abans del 16 d’octubre), serà una resolució rigorosa. S’han dictat per la Sala fins a quatre interlocutòries que autoritzen la hipòtesi que els set magistrats jutjadors estan considerant prioritàriament que els encausats van poder cometre un delicte contra la Constitució (rebel·lió), tal com propugnava la fiscalia, i no contra l’ordre públic (sedició), criteri que va defensar l’advocacia de l’Estat. La conseqüència d’aquesta impressió generalitzada a Madrid és que es dictarà una sentència severa amb unes conseqüències polítiques que, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, seran d’envergadura, tot i que tal previsió no alterarà el judici en consciència dels magistrats que han de resoldre.

Aquest és l’horitzó que aguaita amb tota raonabilitat Pedro Sánchez. El president en funcions ha sigut clar al plantejar que amb Unides Podem hi ha una sintonia en molts temes d’ordre social, energètic i ciutadà, però no en algunes polítiques d’Estat, singularment en la que es refereix a Catalunya. En vista d’una sentència del Suprem com la que s’espera, Sánchez entén que el Consell de Ministres ha d’estar cohesionat i sense que emergeixin contradiccions internes. Si s’inserissin a l’Executiu, com pretén Pablo Iglesias, ministres de Podem, i ell mateix en una eventual vicepresidència, el Govern oferiria fissures a l’hora d’encarar la sentència del procés sobiranista i en la implementació de polítiques que gestionessin la reacció dels partits independentistes i de les entitats populars sobiranistes.

En el PSOE s’han llistat amb detall els comportaments d’Iglesias i el seu partit relatius a la qüestió catalana. I el balanç dona discrepàncies insuperables. Els morats propugnen un procés constituent per a, entre altres finalitats, incorporar la plurinacionalitat d’Espanya, en tant que els socialistes aposten per una federalització de l’Estat. Mentre que el secretari general i altres càrrecs d’UP s’han referit als dirigents socials i polítics catalans jutjats com a “presos polítics”, el PSOE els considera “polítics presos”, reivindicant l’autenticitat de l’Estat de dret. A Ferraz i la Moncloa no s’oblida que Iglesias –pel seu compte– va despatxar a la presó el projecte de Pressupostos de l’Estat amb Oriol Junqueras i que va mantenir converses telefòniques amb Carles Puigdemont. I tampoc, en fi, que ha defensat la procedència d’un referèndum a Catalunya que no està contemplat a la Constitució.

Els comuns no ajuden

Fora d’això, la desconfiança de Sánchez –i de l’executiva del PSOE que n’ha avalat el plantejament– ve justificada per decisions de Podem molt pròximes en el temps: després que els socialistes possibilitessin una presència substancial (dos llocs de nou) a la Mesa del Congrés, en la primera votació sobre la suspensió dels diputats presos, els dos representants morats van votar en contra de la proposta de la presidenta Batet fonamentada en un informe dels lletrats de la Cambra. Els comuns catalans –liderats per Ada Colau– tampoc coadjuven a generar confiança, sinó tot el contrari. L’alcaldessa de Barcelona, malgrat el seu pacte amb el PSC, s’alinea en llenguatge i símbols amb l’independentisme. I tot això, sense oblidar que, a més del Parlament de Catalunya, el grup parlamentari d’Unides Podem va interposar un ja desestimat recurs contra l’aplicació del 155 davant del Tribunal Constitucional.

En expressió d’un membre de l’executiva del PSOE, Sánchez no vol recórrer al recurs d’incorporar al reducte del Consell de Ministres el cavall de Troia que significarien ministres de perfil polític qualitatiu d’Unides Podem. Perquè –continua el socialista– implicaria la possibilitat que davant d’una discrepància seriosa es desencadenés una crisi de Govern que, fins i tot, malmetés la legislatura. Precisament, la “carta dels 66” subscrita per diputats i exdiputats del PSOE (alguns d’ells crítics amb Sánchez) al grup parlamentari del PP perquè opti pel camí “difícil però honorable” de l’abstenció en la investidura, es justifica en la política d’Estat respecte de Catalunya que el president ara en funcions vol posar en marxa. Felipe González –molt renuent a valorar positivament els comportaments orgànics i polítics de Sánchez– s’ha obert de capa amb un recolzament taxatiu a la seva actitud, que ha valorat com a “correcta” i, a més, “assenyada”, amb referència a l’exclusió de ministres de Podem en un futur Executiu.

Sánchez està demostrant una aridesa temperamental convenient en temps de convulsió. Tindria a la seva mà una investidura relativament fàcil, però el seu propòsit és jugar a mitjà i llarg termini, una cosa incompatible amb resoldre la seva minoria majoritària en el Congrés amb un acord de coalició amb Iglesias, per més que aquest, en un exercici de molt improbable coherència, sembli disposat a subscriure un document d’acatament a les polítiques de Sánchez que concerneixin Catalunya i les relacions exteriors. De tal manera que el líder d’Unides Podem reconeix que els seus plantejaments i els del secretari general del PSOE estan tan distanciats que requeririen garanties explícites de lleialtat. Aquest afany morat per asseure’s en el Consell de Ministres suscita en Sánchez la sospita que els d’Iglesias serien com els grecs amagats a l’interior del cavall que tan imprudentment van introduir els troians a la seva ciutat. I que van acabar per destruir.