Anar al contingut

cita amb les urnes

Dipositar la ira a l'urna

L'increment de crispació i els intents de boicots encenen les alertes en campanya

La intervenció policial permet als candidats afectats oferir els seus mítings

Gemma Robles

Dipositar la ira a l'urna

EFE

En aquests dies de martelleig electoral és usual sentir els candidats convidar a acostar-se a les urnes per omplir-les "de veritats", "d’il·lusió", "de paperetes roig-i-grogues", "de dignitat", "de punys i roses", "de ganes de canvi” "de patriotisme"... De tot hi ha en forma de vot. Fins i tot, la ira. Sí, la ira, aquesta emoció que també pot ser descarregada legítimament amb l’elecció d’una papereta (o de cap) i que, no obstant, en les últimes hores alguns han exhibit amb poca fortuna a les portes dels actes d’Albert Rivera o Santiago Abascal. O que es va deixar veure recentment a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquest diumenge la crispació en campanya va tornar a ser notícia. A més de no deixar en bon lloc els qui exerceixen un injustificable intent d’apaivagar l’adversari en idees, va convertir de passada un acte que Cs va decidir celebrar a Errenteria (Guipúscoa) en un dels esdeveniments de la jornada amb més difusió mediàtica. I això que el míting estava cridat a tenir una participació més que modesta, tenint en compte l’escassa repercussió electoral que els taronges tenen a Euskadi, on els sondejos en general no els auguren cap escó.

No es va evitar el discurs de l’aspirant –que, lluny d’arrugar-se, va aprofitar per remarcar el concepte de valentia que mira de lligar al seu partit– per més que van sonar les cassoles, els crits i els insults d’alt voltatge. Hi va haver moments molt tensos. Els protagonistes del nou intent de boicot eren més que els congregats en l’acte polític, segons narren els companys de la premsa que el cobrien i que van ser acompanyats pels ertzaines, com la resta de la comitiva, durant el passeig electoral que hi va haver pel poble.

Detencions i altaveus

Aquest cos policial d’Euskadi ha tingut feina extra el cap de setmana. Dissabte, a Sant Sebastià i Bilbao, van haver d’anar a totes, ateses les protestes de grups radicals davant l’arribada de Santiago Abascal. Resultat: contenidors cremats, destrosses materials, alguns ferits de forma superficial i diversos detinguts que, ahir, van quedar en llibertat després de passar a disposició judicial. El líder de Vox va aconseguir fer els seus mítings malgrat l’ambient convuls, un ambient que va perjudicar particularment alguns que el van crear (ara s’hauran d’enfrontar a la imputació de delictes) i de forma general la democràcia espanyola, que queda ferida amb aquest tipus d’actituds i que, obligatòriament, es posa en alerta davant d’una campanya que acaba de començar.

Tampoc Catalunya es deslliura dels mals exemples. Divendres passat, la candidata popular, Cayetana Alvárez de Toledo, va viure en primera persona un altre sobresalt. Aquesta vegada, per part d’universitaris vinculats a l’independentisme. Més del mateix: un altre episodi poc gratificant que es va colar en campanya i que lluny d’aconseguir el seu propòsit, el d’impedir a la candidata fer el seu discurs a la UAB, va aconseguir que els fets i la forma en què Álvarez Toledo els va fer front arribés a gairebé totes les portades i informatius del dia.

¿Justificar-ho?

Cert és que la majoria d’aspirants estan condemnant aquest tipus de situacions, conscients que els aldarulls, malgrat no haver resultat de summa gravetat, encenen les alertes en una campanya que hauria de ser calmada. Per dates (enmig de període vacacional) i per l’aconsellable d’atendre amb molta calma els missatges dels qui volen governar, atès el que hi ha en joc. Però també ho és que hi ha qui sucumbeix a la temptació de sentenciar que els boicotejats troben el que busquen. Hi ha les declaracions en aquest sentit de la dirigent de Junts per Catalunya, Laura Borràs, i del número 3 de Podem, Pablo Echenique.

El dia 28 d’abril, ja no queda tant, es col·locaran les urnes. Eleccions generals I hi haurà l’oportunitat de deixar constància del recolzament, de la discrepància i, fins i tot, de la ira que en ocasions provoca la política.