Anar al contingut

DES DE MADRID

Junqueras, Rufián i l''efecte banqueta'

S'està produint una transferència del lideratge sobiranista de Puigdemont a Junqueras: fugir no va ser una bona opció

El diputat al Congrés representa l'esbronc i l'unilateralisme i resta credibilitat a les intencions del seu líder

José Antonio Zarzalejos

Junqueras, Rufián i l''efecte banqueta'

Toni Albir

El 27 d’octubre del 2017 Oriol Junqueras no va secundar el llavors president de la Generalitat perquè convoqués eleccions i evités així, possiblement, l’aplicació de l’article 155Marta Rovira –després fugida a Suïssa– el va apressar, plorant, que declarés la independència de Catalunya, i Gabriel Rufián va escriure l’intimidador tuit amb l’advertència de la traïció: "155 monedes". Aquell dia els tres republicans van representar la radicalitat unilateralista davant un Carles Puigdemont dubitatiu i procliu a evitar la catàstrofe política que, finalment, es va produir.

Dijous passat, Junqueras, des del mateix saló de plens del Tribunal Suprem, va remetre una carta als seus per celebrar que, amb moltes possibilitats segons les enquestes, ERC guanyaria per primera vegada uns comicis generals a Catalunya i va advertir que hauran de dialogar amb el PSOE de Pedro Sánchez, però sense marcar línies vermelles ni oferir xecs en blanc. El mateix dijous, no obstant, el seu partit persistia a no renunciar a la unilateralitat.

Les enquestes ofereixen a ERC un panorama inèdit: el 28-A podria arribar fins als 18 escons i, amb els tres més (probables) de Bildu, formar un grup parlamentari considerable al Congrés. En aquest context, però, Rufián desafina. Representa l’esbronc, el conflicte i l’antipolítica. Aquest divendres va propugnar –per reencebar la crisi constitucional– no només un referèndum d’autodeterminació, sinó també la forma d’Estat. ¿Qui marca la pauta? ¿Rufián o Junqueras?

Si malgrat Rufián aquestes expectatives electorals es compleixen –i ho fan també les que castiguen el PDECat de Puigdemont–, els republicans serien una força important en la política espanyola, fins i tot si els seus vots no fossin necessaris –activament o passivament– per a la investidura de Sánchez. La referència del secessionisme català passaria de Puigdemont a Junqueras i dels exconvergentes radicalitzats als republicans, que pretenen presentar-se com a més realistes, tot i que amb unes contradiccions desconcertants.

El factor emocional

Aquest gir electoral, i conseqüentment polític, s’hauria produït per la combinació de dos factors. El més important, sens dubte, és tan emocional com racional: Junqueras i la seva socràtica permanència a Espanya, la seva compareixença davant el jutge d’instrucció de la causa penal del procés sobiranista i la seva llarga estada a la presó com a pres preventiu. I, per descomptat, la seva intervenció inicial en el judici oral davant la Sala Segona que va ser l’única que no va renunciar a assumir les seves responsabilitats en els fets de l’octubre del 2017, tot i que fes servir eufemismes i recorregués a un cert misticisme confessional tan habitual en les seves proclames.

El segon factor consistiria que els dirigents d’ERC han realitzat una descodificació més precisa de les circumstàncies polítiques de l’independentisme a Catalunya i del nou context polític espanyol. A diferència dels hiperventilats separatistes (paradoxalment, Rufián entre ells) que aspiren a acumular forces per bloquejar el Congrés –propòsit confessat per Puigdemont–, ERC sembla que vol protagonitzar el futur i per fer-ho és precisa una seriosa correcció del rumb.

Això implicaria tornar, tot i que sigui molt a poc a poc, a manejar-se a Madrid amb les regles del joc, no afavorir amb aspiracions peremptòries i inviables d’autodeterminació o antimonàrquiques l’emergència de rèpliques com la que podria representar Vox i evitar el deteriorament institucional i socioeconòmic de Catalunya que continuaria amb el desgovern que tan tristament protagonitza Quim Torra.

ERC i els seus dirigents, començant per Junqueras, estan experimentat l’'efecte banqueta', que suposa, d’una banda, un exercici de l’ètica de la responsabilitat –fer front a les conseqüències dels mateixos actes i defensar-los coherentment, cosa que no implica que no siguin presumptament delictius–, i de l’altra, dota de més i millor lucidesa l’anàlisi de la realitat de Catalunya i del conjunt d’Espanya.

La bombolla de Waterloo

Mentre Puigdemont viu fugit en la bombolla de Waterloo i dels seus somiejos, Junqueras està en presó preventiva. El PDECat ha sigut desmantellat per l’expresident de la Generalitat, però els republicans conserven la cohesió de la seva organització, amb permís de les excentricitats de Rufián. I, mentrestant, l’espai sobiranista s’està recomponent. ERC exerceix una subtil resistència als antulls de Puigdemont i Torra (tot i que tensa, no trenca); la CUP s’ha convertit en una variable incontrolable i Marta Pascal ha mostrat intencions de refundació catalanista.

Els fets canvien a Catalunya. Ho fan a poc a poc i sembla que la lentíssima transformació de determinades posicions es correspon amb els nous paradigmes polítics que experimenta el conjunt d’Espanya: un PSOE reconvertit en una contemporània plataforma electoral amb un líder no discutit i un relat que absorbeix qualsevol forma de progressisme, i una dreta en la fase prèvia a la seva refundació per la insostenibilitat de la seva fragmentació actual i la desestructuració del seu discurs.

Mentre això passa a nivell general, ERC ha detectat la qüestió nuclear que s’està gestant: la transferència del lideratge "legitimista" del sobiranisme des de Waterloo al palau de les Salesas de Madrid. O sigui, de Puigdemont a Junqueras. Seria tot conseqüència de l’'efecte banqueta' i de saber rendibilitzar-lo en termes polítics. L’èpica secessionista d’aquestes eleccions no és a Bèlgica, sinó a Madrid. Fugir mai va ser una opció realista.