Anar al contingut

ELS REFERENTS DEL PROCÉS

El santuari eslovè de Torra

Polítics, exministres, exambaixadors i professors universitaris de la primera república que es va separar de Iugoslàvia recolzen la independència de Catalunya

Juan José Fernández

El santuari eslovè de Torra

Jordi Bedmar

Quan, divendres passat, el primer ministre d’Eslovènia, Marjan Sarec, va desautoritzar públicament el president del país, l’excomunista Borut Pahor, per rebre en visita oficial Quim Torra, les seves paraules queien en sac foradat.

No només perquè Pahor ja ha rebut de Sarec nombroses crítiques. És que Pahor no creu que aquest gest hagi d’incomodar el Govern d’Espanya. Com li va deixar anar al rei Felip en una trobada al Museu Reina Sofia, el juny de 2017, la seva simpatia per la independència de Catalunya no implica animadversió per Espanya.

Borut Pahor forma part d’un exclusiu cercle eslovè de recolzaments al sobiranisme català, amb actors, músics i fins i tot rapers eslovens, però majoritàriament polítics i acadèmics, tots sota l’autoritat moral que li concedeixen al també excomunista Milan Kucan, el president que va capitanejar la independència eslovena.

Servei exterior

El club compta amb membres de la diplomàcia eslovena, com el primer ambaixador del país a Espanya, l’italoeslovè Franco Juri. Durant el seu treball a Madrid (1992-1997) no va dissimular la seva inclinació, expliquen fonts diplomàtiques. El 2 d’octubre de 2017, després del traumàtic referèndum a Catalunya, va culpar dels incidents a la Moncloa als micròfons de la ràdio pública eslovena. “S’està iniciant el procés de desestabilització de tot Espanya, no només de Catalunya”, va dir.

Juntament amb Juri, l’independentisme català té les simpaties de dos exministres d’Exteriors. El més carismàtic, Dimitrij Rupel, a la manera de Raül Romeva, va portar la cartera quan Eslovènia encara no era independent. Sota el seu comandament també hi va haver l’ambaixador Peter Tos, igualment proindependència de Catalunya.

L’altre exministre, Ivo Viagl ocupa ara un escó al Parlament Europeu pel partit ZARES. En la mateixa formació milita Juri. El partit comparteix amb Ciutadans no només en el seu color taronja corporatiu, també el grup parlamentari de liberals ALDE que l’alinea a l’eurocambra.

Manifest per l’1-O

Aquest club eslovè d’amics del procés no celebra assemblees, ni es reuneixen els seus membres, però sí que es va fer visible com a col·lectiu l’octubre del 2017, per l’1-O.

En plena campanya electoral eslovena, les imatges televisives de les càrregues policials de Barcelona van entrar de ple a l’agenda d’un país que va lliurar una guerra de deu dies (1991) per la independència. L’expresident Milan Kucan va encapçalar l’endemà el manifest Podpora Katalniji (Recolzant Catalunya) llançat a la firma a internet.

El manifest va proclamar que els signants “se senten commocionats per la violència desenvolupada per les autoritats espanyoles” i va assumir sense contrastar la xifra de 1.000 ferits, abans de declarar a la voluntat d’independència per sobre de la llei: “Cap constitució adoptada per una majoria política en un moment i context sociopolític determinat pot trepitjar el dret a l’autodeterminació”.

El comunicat va aconseguir 3.600 firmes, un grup influent per a un país que té menys habitants (dos milions) que l’àrea metropolitana de Barcelona.

La política local encara està liderada per exmembres de l’aparell comunista de l’antiga Iugoslàvia. Però va liderar la preparació d’aquest manifest la catedràtica i sociòloga Spomenka Hribar, anticomunista fundadora del moviment DEMOS, una versió local de l’ANC catalana que, el 1990, va fer caure el poder federal.

Del mateix partit són altres signants, com el jutge i pare de la constitució eslovena Peter Jambrek, o Ivan Kristan, primer president del Consell Nacional de la República, i un altre exministre: el que fos de Cultura Jozef Skolç.

Influent advocada

Al cercle destaca l’advocada Ana Stanic, amb despatx a Londres especialitzat en gestions per a governs i en lobbying de firmes d’energia. Fa dos lustres que Stanic està relacionada amb el sobiranisme català i ha participat en actes de l’Assemblea Nacional Catalana.

El Jutjat d’Instrucció 13 de Barcelona investiga encàrrecs de la Generalitat al bufet de Stanic. A més de treballs per al Departament d’Afers Exteriors, una mediació entre membres de la Conselleria d’Economia i el Banc Central d’Eslovènia, el gener del 2017.

Ana Stanic va ser una de les veus que van assegurar al Govern català que la Generalitat, una vegada proclamada la independència, trobaria interlocució immediata a l’FMI, el Club de París i bancs internacionals.

En públic i en privat, Stanic ha defensat que, després de la DUI, Catalunya havia d’argumentar davant de Brussel·les que l’estat espanyol havia quedat dissolt, per a així fer valer la seva continuïtat a la Unió Europea.

Ana Stanic és filla de Stane Stanic, periodista nacionalista mort el 2005, rellevant promotor del referèndum eslovè d’independència amb Milan Kucan.

L’amic Milan

La seva activa simpatia per l’independentisme català no ha sigut obstacle perquè a Kucan l’hagi aviciat el Govern espanyol. El 2 de juliol del 2002, el BOE va publicar un Reial Decret de concessió de la Gran Creu de l’Ordre d’Isabel la Católica a l’eslovè. La hi atorgava el rei Joan Carles “volent donar una mostra de la meva real estima”.

Va impulsar el guardó el llavors ministre d’Afers Exteriors, Josep Piqué. Feia ja 12 anys d’una trobada que acredita fins a quin punt l’aliança independentista eslovenocatalana no data d’aquesta fase del procés i es basa en els seus dos prohoms.

A començaments de desembre del 1990, cap cancelleria europea tractava amb el president de l’aleshores república iugoslava d’Eslovènia, per no indisposar-se amb Belgrad, on el comunista Zoran Lilic governava la federació iugoslava molt pressionat pel nacionalisme panserbi que escalfava Slobodan Milosevic.

El delicat del clima no va impedir a Pujol, en ple apogeu a Catalunya, rebre a Barcelona Kucan. L’eslovè li va explicar al català el referèndum d’autodeterminació que havia convocat per al 23 d’aquell mes.

Prèviament –com a Catalunya el 6 de setembre de 2017– el parlament eslovè havia aprovat una declaració que col·locava les seves pròpies lleis per sobre de les lleis federals iugoslaves. Segons va explicar El País mesos després, en els brindis d’un sopar oficial Pujol va resumir el que havia dit a l’eslovè de tu a tu: “El que no aconsegueixin ara, no ho aconseguiran més endavant”.

El català va animar l’eslovè a collar en el seu independentisme. Portaven més d’un any d’amistat, des que Pujol, com a vicepresident de l’Assemblea de Regions d’Europa encarregat de relacions amb l’Est, va ajudar l’Eslovènia de Kucan a entrar com a observador permanent.

En el manifest que Kucan va liderar amb la seva firma el 2 d’octubre del 2017, es pot llegir: “¡En aquesta lluita no estan sols! Els ciutadans eslovens no han oblidat el recolzament de la nació catalana el 1991, quan esperàvem el recolzament internacional a la nostra independència”.