Espanya, Catalunya i BCN: un país sense pressupostos

Els comptes no surten. Ni a Espanya, ni a Catalunya, ni a Barcelona. La fragmentació política dels últims temps ha implicat la necessitat d’abordar pactes cada vegada més complexos, i hi ha pocs pactes de més rellevància que el d’uns pressupostos, sigui on sigui. Ni l’Executiu central, ni el Govern ni l’ajuntament de la capital catalana tenen assegurada l’aprovació dels comptes públics. Més aviat al contrari, malgrat els intentsd’Ada Colau  i Pablo Iglesias de segellar un triple acord estatal, autonòmic i municipal. La crisi territorial, i en especial el recent escrit d’acusacions de la fiscalia als dirigents del procés, provoca que un acord d’aquest abast entre l’independentisme i el Govern de Pedro Sánchez sembli inversemblant.

L’entorn del líder socialista ho comença a assumir. El president i els seus ministres insisteixen que la batalla no està perduda. Diuen que queda molt camí per recórrer, que fins al març hi ha temps per arribar a un pacte, però també reconeixen la seva enorme dificultat. En un primer moment, a la Moncloa confiaven en el recolzament d’ERC i l’abstenció del PDECat en el seu projecte de Pressupostos, redactat a mitges entre Sánchez i Iglesias, que incorpora progressos socials com la pujada del salari mínim interprofessional (SMI) a 900 euros, la revalorització de les pensions i més fons per a la dependència. Ara són cada vegada menys els que aposten per aquesta possibilitat.

El discurs oficial de l’Executiu, tot i així, assenyala que la negociació dels comptes estatals continua. Les converses amb el PNB han començat i la mà està estesa perquè republicans i postconvergents s’hi sumin després. La Moncloa pressiona l’independentisme amb dos arguments: el judici del procés no té "res a veure" amb els Pressupostos, diuen els col·laboradors de Sánchez, i si no surten els comptes Catalunya es quedarà sense els 2.200 milions d’euros que el projecte incorpora per a la comunitat autònoma, una xifra que el Govern corregeix i deixa en 350 milions.

El Govern, en qualsevol cas, ja té perfilat un pla alternatiu davant del previsible fracàs dels seus comptes: aprovar algunes de les mesures de més impacte, com l’augment del SMI, via decret per a la seva tramitació posterior al Congrés. Tant ERC com el PDECat han donat mostres d’estar disposats a recolzar-les si arriben a la Cambra baixa per separat. Sánchez podria així mantenir la iniciativa, amb l’objectiu d’allargar la legislatura fins a finals del 2019 o fins al 2020. Perquè passi el que passi, amb Pressupostos o sense, el president no preveu un avançament dels comicis a curt termini.

Un pla arriscat 

El Govern, per la seva banda, intentaràquadrar el cercle i tirar endavant els seus propis Pressupostos sense donar suport als comptes de Sánchez. Al Palau de la Generalitat són conscients que la jugada és arriscada i amb moltes opcions de fracassar, però l’altra opció, la de donar el 'sí' al socialista no es preveu a hores d’ara. "Una cosa és recolzar el PSOE per fer fora el PP i l’altra donar aire a un Govern que, via Advocacia de l’Estat, ha endurit les acusacions amb la sedició en un context general marcat per la presència d’un delicte inventat com és el de la rebel·lió", apunta una veu que afegeix amb cautela: "Tot i que tot sempre és susceptible de canviar".

La Conselleria d’Economia ha explicat els eixos principals dels comptes catalans a tots els partits del Parlament, d’una manera informal, i ara es presta a obrir una ronda negociadora canònica. Descartada la CUP, la gran esperança de l’Executiu són els comuns.

Tal com va publicar aquest diari, i el mateix president, Quim Torra, va venir a confirmar dimecres al Parlament, l’èxit del Govern passa per treure de l’equació, precisament, els comptes de l’Estat. Si Sánchez decideix prorrogar els pressupostos en vigor, l’Executiu de JxCat i ERC veu més que possible un intercanvi de cromos amb Colau que permeti a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona disposar d’uns comptes aprovats.

L’aposta de Colau per un triple pacte pressupostari persegueix un objectiu que no ha aconseguit des que es va convertir en alcaldessa de Barcelona: acordar per fi amb els grups de l’oposició els comptes municipals. En el seu primer exercici al capdavant del consistori, que va començar a mitjans del 2015, va prorrogar per al 2016 els pressupostos que Xavier Trias havia aprovat per a l’any anterior. Per reduir el gran superàvit que hi havia, va aconseguir que prosperessin dues modificacions pressupostàries, una de 100 milions la tardor del 2015 i una altra de 275 milions el maig del 2016.

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

En el segon exercici, i a causa de la falta de socis, Colau va optar per una solució a què ja va recórrer Trias el 2013: la de presentar un projecte de pressupostos associat a una qüestió de confiança. En aquest cas l’oposició té un període d’un mes per aconseguir el suport necessari per a l’elecció d’un nou alcalde, la majoria absoluta, 21 regidors dels 41 que hi ha a la capital catalana. Un repte impossible en vista de la fragmentació del ple. Una vegada passat aquell període, el projecte va resultar aprovat automàticament. Per al 2018 va fer servir el mateix sistema, que no està autoritzat en l’últim any de mandat. Aquesta vegada, en cas que tampoc hi hagi pacte amb l’oposició, Colau haurà de prorrogar els comptes de l’any passat.

Les retallades com a possibilitat

I això tindrà una primera conseqüència: no comptarà amb els 140 milions d’euros que ja ha inclòs en el projecte per al 2019 i que depenen que el pacte de Govern de Sánchez i Iglesias sigui aprovat al Congrés. D’aquests 140 milions, 100 vindrien de l’Estat: 60 milions per al transport públic i 40 per compensar el descens d’ingrés per l’impost de plusvàlues. Els 40 restants procedirien de la Generalitat, ja que l’acord PSOE-Podem li donaria, suposadament, 2.200 milions d’euros que no arribaran si tota l’operació se’n va en orris. En el pitjor dels casos, el govern de Colau es veuria abocat a aplicar retallades, que l’oposició denuncia que ja està duent a terme per sota mà.