Puigdemont i la síndrome de Moisès

Gairebé tot el que passa en la política catalana té un referent a Artur Mas, el polític irresponsable i visionari que el 2012 va decidir anar a les urnes anticipadament creient que arrasaria amb el seu CiU independentista i l’únic que va aconseguir va ser una derrota sense pal·liatius (va passar de 62 escons a 50). Llavors va posar en marxa un procés sobiranista que ha fracassat sense cap pal·liatiu. Causant greus danys morals, polítics, econòmics i socials a Catalunya. Un d’aquests ha consistit en la voladura descontrolada del seu sistema de partits. El 25 de novembre del 2012 va ser el principi del final. Perquè va apuntar el pitjor dels símptomes: el populisme. Mas apareixia als cartells amb els braços oberts amb un fons desenyeres i una estelada amb una retirada aCharlton Heston en el seu paper de Moisès a ‘Els deu manaments’,de Cecil B. DeMille.  

Ja sabem com ha acabat Mas: decapitat políticament per la CUP el gener del 2016 i substituït per Carles Puigdemont, que d’alcalde de Girona i president provisional va passar a instal·lar-se en una convicció exorbitant de la seva legitimitat i lideratge. I que ara es disposa a substituir el seu predecessor en el rol del Moisès de Catalunya. És a dir, serà el cabdill que portarà als catalans al’Ítaca republicana. Mentrestant, el magistrat Pablo Llarena ha renunciat a la seva entrega per un delicte de malversació. Es tracta d’un revés important per alTribunal Suprem, però la conseqüència de la decisió de l’instructor de la causa del procés és molt lesiva per a l’expresident de la Generalitat perquè el ‘condemna’ a errar –això sí, com un Moisès rediviu– fora de Catalunya id’Espanya  sencera fins que venci el termini de prescripció dels seus presumptes delictes. Parlem de lustres, no d’anys. I la distància és l’oblit, difumina el lideratge, esgrogueeix la legitimitat i ofega els discursos. En política, ser és estar.

La Crida Nacional per la República és un instrument al servei del dirigent que va fugir el 27 d’octubre sense arriar la bandera d’Espanya del Palau de la Generalitat i que es va presentar a les eleccions del 21-D de l’any passat, convocades a l’empara del 155. Ara llança un moviment emocional en una societat madura i plural com la catalana.  Es tracta d’una iniciativa cabdillista, visceral i d’ínfim contingut ideològic per assolir l’anhelada transversalitat que enderroqui les formacions nacionalistes i les unifiqui sota el seu comandament. Es pretén una espècie de Scottish National Party, a través d’una imitació distorsionada i il·lusòriament macronista que marginiERC  i escapci l’actual PDECat, acarnissant-se amb la seva coordinadora general, Marta Pascal. La crida (no és casualitat) la va llegir Ferran Mascarell, que és un separatista que diu no ser nacionalista després d’haver fet guàrdia en diferents garites ideològiques.

Puigdemont està posseït, com el seu antecessor, per la síndrome de Moisès. Es creu la seva missió salvífica, assumeix la seva condició entre testimonial i martirial i està disposat a rebentar totes les formacions sobiranistes i imposar el seu lideratge. Manté un entorn fanatitzat com ell i que li prova d’exceptuar d’una manera tan arbitrària com la que es va plantejar a la Taula del ParlamentTaula del Parlament dimecres passat i que ha tornat a portar al col·lapse a la institució representativa de Catalunya.

Deliri de grandesa

Es tracta de singularitzar la seva personalitat, atorgar-li un estatut polític i moral inviolable i fer convergir en la seva figura totes les evocacions de l’aflicció i l’irredemptisme de la pàtria catalana subjugada. Populisme en estat pur, deliri de grandesa, pèssima relació amb la realitat i perillosíssima radicalització de posicions. I una cosa lletja, antiestètica: tot això es cuina amb Oriol Junqueras, i altres, en presó preventiva. A Puigdemont se li transparenta una carència horrorosa: falta de qualitat humana. I així, l’Estat comença a adquirir un impensable avantatge en aquesta crisi.

Notícies relacionades

Pascal busca un pacte amb els crítics del PDECat per salvar el càrrec

La Justícia alemanya aixeca les mesures cautelars contra Puigdemont

A Madrid, el Govern observa amb alleujament que després de la trobada de Pedro Sánchez i Quim TorraPedro SánchezQuim Torra, l’energia independentista es trenca en batalles intestines i li facilita el maneig de la crisi atraient els focus mediàtics sobre Catalunya suavitzant les crítiques a les precipitacions i voluntarismes de l’Executiu de Sánchez (RTVE, amnistia fiscal, exhumació de les restes de Franco). La pugna secessionista procura també que l’independentisme perdi capacitat de pressió sobre la Moncloa i enforteix el president. L’evocació bíblica, la grandiloqüència messiànica i la tossuderia, provant de convertir en realitat els desitjos condueix a l’aparició d’aquestes síndromes polítiques que com la de Moisès pretenen el reduccionisme sentimental, ideològic, identitari i social en una ciutadania que juga en una altra lliga d’inquietuds plenament contemporànies. La pèrdua de la racionalitat és el penúltim episodi d’aquesta crisi.

Caires de ridiculesa

És possible que –més per intimidació que per convenciment– el PDECat i algunes altres organitzacions es pleguin la Crida Nacional per la República i acatin renuentment Puigdemont com un cabdill. Però si passa així, el fracàs del procés haurà adquirit caires de ridiculesa sobre la que va advertir, precisament, Josep Tarradellas. I és ridícul que l’expresident es disfressi ara de Moisès, quan la realitat remet a un polític errant que, en la llunyania, construeix castells en l’aire.