DES DE MADRID

El 9-J o el definitiu fracàs del procés

El recolzament a la moció de censura pels independentistes va ser una manera de buscar una alternativa al seu fracàs

La trobada a la Moncloa és el final del procés que va llançar Mas el 2012. N'hi haurà un altre, però aquest ha fracassat

El 9-J o el definitiu fracàs del procés

Bernat Vilaro

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

Amb una mà el diàleg (Sánchez) i amb l’altra la Constitució (Borrell). El Govern ha fet fortuna amb aquesta frase per afrontar la nova etapa de la crisi catalana en una estratègia que prova d’ocupar espais. És molt cridaner el serial gestual que suporta l’Executiu socialista. Aguanta totes les estrebades de l’independentisme, totes les excentricitats de Joaquim Torra, es mostra disposat a passar per algunes exigències semàntiques(“diàleg sense condicions”),suporta algunes coses desagradables, encaixa la rebuda dels presos preventius a les presons catalanes a què han estat traslladats i consuma l’immens nyap de la provisió temporal de la direcció de RTVE amb el recolzament secessionista.

Sánchezsota cap concepte no està disposat que es frustri la conversa amb el president de la Generalitat dilluns vinent. Per dues raons. La primera: perquè de la correcció del rumb dels esdeveniments a Catalunya depèn l’èxit de la seva gestió governamental. La segona: perquè en el PSOE –i molt més enllà del PSOE– la trobada del 9 de juliol a la Moncloa es considera com l’acte funerari del procés tal com l’hem vingut coneixent i definint. Per més que el Parlament hagi ressuscitat la declaració sobiranista del 2015, lògicament impugnada de nou pel Consell de Ministres.

Tota aquesta caixa o faixa al Govern és digerible en la mesura que es considera una ‘performance’ simuladora del fracàs del procés sobiranista que va expressar en les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de l’any passat i en el referèndum de l’1 d’octubre tota la seva potència política i social. Insuficient per obtenir la república catalana. No hi havia majoria social, no hi havia reconeixement internacional, els independentistes van violar les seves pròpies normes i van oferir un exemple de despotisme antidemocràtic.

Va ser un fracàs moral a més de polític i ara es viuen les seves conseqüències. ¿Quines? La fonamental consisteix en el mateix desconcert i la fractura del separatisme que ja no sap com continuar pel camí insurreccional i que, per sortir de l’‘impasse’, es va involucrar en l’operació parlamentària de fer foraRajoy  per posarSánchez. I de passada, va deixar el PP fet pols com s’acaba de veure en el ‘càsting’ de dijous passat.

La substitució a la Moncloa no garantia cap altra alternativa que la que estem vivint: un canvi des del Govern central per amollir l’impacte del fracàs procesista sempre més suportable amb un socialista com Sánchez que amb un buròcrata com Rajoy. Per això, quan els 17 vots independentistes al Congrés van convertir el secretari general del PSOE en president del Govern, el procés interpretava el cant del cigne. I ho feia perquè tornava als mecanismes institucionals de participació en les decisions polítiques.

El vot en la moció de  censura –i després en la provisió interina de la direcció de RTVE– són dos comportaments autonomistes i ho és encara més que Joaquim Torra accepti convertir-se en el carceller administratiu dels dirigents del procés. No parlem de vencedors ni de vençuts. Però el 9-J a Madrid no és un Tedeum, sinó un funeral per al procés. Pot ser que n’hi hagi d’altres –fins i tot: és segur que n’hi haurà– però el que Artur Mas va llançar en les eleccions del 2012 s’ha acabat.

A la Moncloa, doncs, es parlarà de tot –“sense condicions”– però s’acordarà allò que el Govern pugui suportar políticament i res que alteri ni la Constitució ni les lleis. O sigui, es podrà parlar del dret d’autodeterminació –perquè Sánchez digui que no procedeix– i dels presos –perquè Sánchez digui que la seva sort processal correspon als jutges–, i dependrà de Torra que de la reunió surti amb un baló d’oxigen per a tothom o amb una agudització de la crisi. En el primer cas ja sabem que es ‘desinflamarà’ la situació encara que no hi haurà curació; en el segon, l’Estat tornaria al replegament i l’independentisme a deambular peripatètic i estèril. Però en tot cas –i és la carta de Sánchez– l’opinió pública catalana observarà que a Madrid sí que es dialoga.

Notícies relacionades

Mentrestant, Josep Borrell, que és tant ministre d’Exteriors com d’‘Assumptes Catalans’, ocupa un altre espai: el de la comunicació, el del relat. La seva fermesa argumental és proverbial i les seves decisions polítiques, inequívoques. Haver convertit en referència de bona pràctica diplomàtica el discurs de resposta de Pedro Morenés a Joaquim Torra a la capital dels EUA és un gest eloqüent, així com les entrevistes en què el responsable de la política exterior espanyola planta cara a les “floretes” de la sempre hàbil comunicació de l’independentisme. I delimita la trobada de dilluns vinent: es tractarà del “perímetre del problema”.

Distingim, en vigílies d’aquest 9-J funerari del procés, el que aconsellava Antonio Machado: les veus dels ecos. Les paraules, els gestos, les actituds del procesisme xoquen amb una realitat: la del seu fracàs. L’independentisme ha de gestionar-lo i el Govern reduir el 47% que li dona recolzament a un suportable 25% de la ciutadania. Aquest és l’objectiu d’aquest episodi en què gairebé res és el que sembla. No es tracta de diluir l’independentisme, ni de convèncerTorra. Es tracta d’una cosa difícil però possible: persuadir els sobiranistes volàtils que el radicalisme és al Palau de la Generalitat i no a la Moncloa.