Anar al contingut
Quim Torra i l'esquerra humiliada

DES DE MADRID

Quim Torra i l'esquerra humiliada

El dòcil lliurament dels republicans als pitjors designis de Puigdemont els ha portat a acceptar un personatge que els provoca contradiccions

José Antonio Zarzalejos

Costa d’entendre com la societat catalana, que ha sigut l’avantguarda de determinats valors propis de l’esquerra i l’europeisme, ha quedat entrampada amb la presidència de Quim Torra, un activista que ha incorregut en la política que representa els pitjors paradigmes de la xenofòbia i la visió supremacista. No és qüestió de reiterar el contingut dels seus escrits. Tampoc les seves referències històriques, que es remeten a personatges detestables de la Catalunya del primer terç del segle passat. A hores d’ara, el president vicari de la Generalitat ha aconseguit que les seves reflexions hagin adquirit una notorietat internacional acompanyada d’una pèssima reputació democràtica.

S’ha escrit que Torra és un "idealista herderià", és a dir, un seguidor actualitzat de les tesis de Johan Gottfried Herder (1744-1803). Res més incert tal com s’acredita amb la lectura de l’interessant assaig sobre aquest pensador prussià escrit per Luis Gonzalo Díez, titulat 'El viaje de la impaciencia’. Entorno de los orígenes intelectuales de la utopía nacionalista' (Galaxia Gutenberg), publicat el mes de gener passat, i sobre el qual el Cercle Cívic d’Opinió va celebrar a Madrid una conversa-debat el passat dia 9 amb ponències de Francesc de Carreras i Fernando Vallespín i amb la intervenció de l’autor del text.

Les tesis de Herder i les de Torra s’assemblen com un ou a una castanya i establir aquesta simetria o parentiu sembla un intent benintencionat (se suposa) de restar voltatge al caràcter impresentable de les afirmacions insultants, vexatòries i dialècticament suburbials formulades pel president de la Generalitat.

Jordi Gracia, en el seu últim assaig denuncia que el procés ha portat l’esquerra al col·lapse

Els errors 

Després de la investidura del vicari de Carles Puigdemont a Catalunya ha quedat una esquerra humiliada i una altra de rescatada. És evident que Torra resulta un epítom de tot el que una Esquerra Republicana de Catalunya no hauria d’acceptar, no tant per independentista, sinó com per organització instal·lada a l’esquerra. El dòcil lliurament dels republicans als pitjors designis de Puigdemont els ha portat a acceptar un personatge que els provoca –i ho farà molt més en el futur– tota classe de contradiccions. Tantes que resulta humiliant per a l’esquerra que ERC vol representar i que tracta d’unir els valors del progressisme amb els del republicanisme secessionista d’Espanya. Supeditar la identitat ideològica a l’ètnica o a la pertinença tel·lúrica ha sigut un dels gravíssims errors de l’esquerra a Catalunya.

Encara és calent l’assaig del catedràtic de literatura de la Universitat de Barcelona Jordi Gracia. És un gran pensador que titula la seva última obra de manera suggestiva: 'Contra la izquierda. Para seguir siendo de izquierdas en el siglo XXI’ (Anagrama). Només he llegit l’avenç que publica Letras Libres (núm. 200) i sembla que l’autor coneixia el trist episodi de la investidura de Torra. Addueix Gracia: "Tot i el soroll de l’esquerra a Catalunya, em temo que tampoc és d’esquerres ser independentista. El procés ha portat a l’esquerra al col·lapse perquè ha respost a les mobilitzacions populars afegint-s’hi acríticament. A l’esquerra li ha sobrat inèrcia revoltosa i li ha faltat coratge per oposar-se a un discurs de fons insolidari i antic; ha acceptat la caricatura d’una Espanya reduïda als despatxos del poder conservador i no ha trobat el moment  per promoure la discussió sobre per què, contra què, a canvi de què i a quin preu s’aspira a aquest destí redemptor."

I continua: "No ha plantejat (l’esquerra) ni tant sols el debat de la legitimitat ideològica, o s’ha acovardit a l’abordar-lo. La nova esquerra ha cregut de forma oportunista i tàctica que les seves banderes no podien faltar entre les banderes de carrer de l’independentisme. Ha sigut el símptoma més flagrant a Catalunya de la seva debilitat argumental i de la pobresa de la seva idea de solidaritat i cohesió social, de l’oblit de les classes treballadores immigrants al llarg de tot el segle, i no ha estat d’esquerres tampoc la seva adopció d’un relat aliè i tàcitament supremacista." Amb Torra, els fets donen la raó a Gràcia d’una manera tan rotunda que sembla que aquest catedràtic tingui dots veritablement premonitòries.

Si Iceta ha sabut mantenir el timó, Domènech ha restablert el rumb del seu partit defugint qualsevol complicitat amb el president .

La reflexió

El nou president de la Generalitat, no obstant, ha significat un motiu de reflexió per a una altra esquerra catalana: la dels comuns  i la que encarna el PSC. Si Miquel Iceta –en una posició tan difícil com tantes vegades injustament criticada– ha sabut mantenir el timó a la tempesta política processista, Xavier Domènech ha restablert al Parlament el rumb del seu estrenat partit defugint qualsevol complicitat amb els atributs ideològics i tàctics de Torra.

La pena dels veritables esquerrans a ERC i dels que militen en aquest partit i a JxCat procedents del socialisme català (em passen pel cap Ferran Mascarell o Ernest Maragall i alguns d’altres) es correspon amb l’alleujament de comprovar que hi ha una altra esquerra catalana que no ha sucumbit a aquesta pàtria tan tòxica, democràticament parlant, com la que dissenya el president vicari de la Generalitat en els seus escrits. Per això es pot sospitar que Torra, mentre provoca una fallida crítica en els paradigmes cívics de Catalunya i del catalanisme, representa també un punt d’inflexió per a una esquerra que no acabava de trobar-li el pols a la situació del país.

0 Comentaris
cargando