El ball del major Trapero

La fidelitat del major al Govern de Puigdemont li ha costat el càrrec i l'enfronta a una pena de 15 d'anys de presó

Intel·ligent, compromès i superb, el lideratge de Trapero ha sigut personalista, en les coses bones i en les dolentes

El ball del major Trapero

ALBERT BERTRAN

2
Es llegeix en minuts
Guillem Sánchez
Guillem Sánchez

Periodista

Especialista en Successos, tribunals, assumptes policials i de cossos d'emergències

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El major Trapero va explicar ara fa cinc anys, en el primer discurs que va fer pel Dia de les Esquadres, que sentia una certa enveja dels cossos policials nord-americans. Perquè veia que a ells els seus ciutadans els estimaven, que fins i tot es feien fotos amb ells, que lluïen amb orgull el seu uniforme quan treien a ballar la seva parella a les gales. «¿Per què no podria passar el mateix aquí?», va preguntar en veu alta.

Poc després, els Mossos van començar a celebrar un sopar de gala en què els policies ballaven amb la seva parella, vestits d’uniforme. En una d’aquests sopars, Trapero va pujar a l’escenari per cantar Paraules d’amor. I en la següent, la va cantar a mitges, acompanyat per Serrat. Però el reconeixement dels ciutadans trigaria molt més a arribar. No ho va fer fins al 17 d’agost del 2017.

Aquell dia, uns joves de Ripoll van portar a terme la pitjor matança gihadista que ha viscut Catalunya. Els Mossos van matar els sis terroristes que van perpetrar el doble atemptat a Barcelona i a Cambrils. Amb l’esclat de violència terrorista van semblar quedar enrere ferides doloroses, com la mort de Juan Andrés Benítez al Raval o la mutilació d’Ester Quintana en una vaga general. D’un dia per l’altre, els ciutadans van començar a fer-se fotos amb els agents, igual que als EUA, tal com somiava Trapero.

Durant els dies que van venir després de la carnisseria a la Rambla, Barcelona va centrar l’interès informatiu de mig planeta. I el major es va destapar com un comunicador excepcional. Tant ell com la seva mà dreta en l’àrea comunicativa, la periodista Patrícia Plaja, es van guanyar l’elogi unànime.

El repte impossible de l'1-O  

La consulta independentista de l’1-O s’ha emportat Trapero. El major, de veure la seva cara i el lema «Bueno, pués molt bé, pués adeu» estampada en samarretes –la frase amb què va acomiadar un periodista estranger que va protestar per l’ús del català en una roda de premsa–, ha passat a anar a Madrid per declarar per un delicte de sedició a l’Audiència Nacional, a ser destituït i a conviure amb l’amenaça de 15 anys de presó.

Notícies relacionades

Intel·ligent, compromès, honrat, obsessiu… el lideratge de Trapero ha sigut personalista, en les coses bones i en les dolentes. D’ell expliquen que cada vegada que exposava a la cúpula els canvis que havia meditat, eren molt pocs els que els qüestionaven. La seva exposició era tan detallada, tan exhaustiva, tan madurada en solitari, que poco cosa o res es podia afegir. A mesura que l’1 d’octubre s’acostava, Trapero es va concentrar a buscar una sortida al repte impossible que se li plantejava: ¿De quina manera podia tornar l’afecte que per fi li entregaven els ciutadans i ser fidel al Govern de Puigdemont sense desobeir la justícia espanyola?

No hi va haver mai cap opció de conciliar  les dues coses. Era impossible. Però ell es va pensar que ho podria aconseguir. Dissabte, cessat pel Ministeri d’Interior, Trapero ha deixat de ser oficialment el cap dels Mossos. Tots els enemics que li ha atret un caràcter tempestuós estan d’enhorabona. No són pocs. Tampoc són la majoria, que avui està trista. Com ho està ell. Encara que se’n va després de complir alguns somnis. Els policies ja ballen vestits d’uniforme. I els ciutadans ara volen les seves fotografies.