Anar al contingut

contracrònica de la jornada al parlament

Un dia prehistòric

La tensió va guanyar sobre la il·lusió en un Parlament que va evidenciar el fracàs dels polítics

Rafa Julve

Un dia prehistòric

JULIO CARBO

Per no tenir, la política actual no té ni tan sols un José Antonio Labordeta que deixi anar des de l’estrada aquell «a la merda» que va donar veu als indignats. Tampoc hi ha cap Estanislao Figueras, aquell barceloní que va presidir la primera República espanyola i que el 9 de juny de 1873, enmig d’un caòtic Consell de Ministres que no era capaç d’aprovar ni una mesura per treure el país d’una greu crisi, va deixar anar: «Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres».

Figueras va arribar a un nivell tan elevat de disgust que va sortir de la sala donant un cop de porta i l’endemà ja s’havia instal·lat a París. Ahir, els que van abandonar l’hemicicle del Parlament van ser els diputats de Ciutadans, el PSC i el PPC per no votar la resolució de JxSÍ i la CUP que donava ales a la República catalana. Mentrestant, al Senat, eren ERC, el PDECat, Podem i altres els que es queixaven del corró del 155 del PP. Tant és. Els polítics han fracassat.

Han quedat retratats. I no tots surten contents a la foto. Ni tan sols els sobiranistes. A les 15.27 hores, un minut després que Carme Forcadell donés els resultats de la votació secreta d’independència, assessors i dirigents de la CUP esperaven al passadís de passos perduts que els diputats del seu partit sortissin de l’hemicicle. Aplaudiments, abraçades i ovació als seus parlamentaris. Molta emoció. Poc a veure amb la que exhibien no els membres de l’oposició, sinó alguns de JxSí. Els somriures eren d’orella a orella entre molts càrrecs d’ERC, no tots, mentre que al PDECat, les cares d’alguns eren un poema. La de la seva líder, Marta Pascal, reflectia més cansament que res més, i la de l’expresident Artur Mas tampoc era de les més eufòriques, igual que la de Marcela Topor, la dona del president Carles Puigdemont, a  qui va acompanyar gairebé fins a l’entrada de l’hemicicle. Potser pensaven en la que s’acosta.

Testosterona

Com aquí amb la secessió, no hi ha consens entre els experts a l’hora de fixar quan va començar la història. Uns diuen que va ser fa uns 70.000 anys, amb la revolució cognitiva i l’aparició de noves formes lingüístiques que van millorar la comunicació. Altres sostenen que va ser fa 5.000 anys, amb l’aparició de l’escriptura a la baixa Mesopotàmia. El cas és que llavors es va saber evolucionar i amb el cas català s’ha actuat a l’estil cavernícola, a cop de testosterona. El dia DUI. El dia 155. Un dia prehistòric. Un dia en què es va tornar a veure que ja hi ha diputats d’un bloc i de l’altre que ni es dirigeixen la mirada i en què el més èpic pel que fa a escenificació va ser la presència de més de 300 alcaldes indepes que animaven els seus movent les vares de comandament de dalt a baix i a crits d’ «independència» fins que els van cridar l’atenció arran de les queixes de C’s i el PPC.

La tensió guanyava per molt la il·lusió. Al pati que hi ha al costat del restaurant del Parlament hi havia molta més gent fumant del que és habitual, i això que ara és gairebé més estrany fumar que portar un tatuatge al cos. Temorosos de les manifestacions sobiranistes, els diputats del PPC van demanar protecció als Mossos d’Esquadra per sortir del recinte. Venen dies histèrics.