el perfil d'un supervivent
Artur Mas, de robot a màrtir
Una multitud l’aclama. Una multitud encapçalada per més de 400 alcaldes elegits d’acord amb la legalitat democràtica espanyola. Al seu costat, diputats electes en els comicis de fa tan sols tres setmanes. Integrants de la candidatura de Junts pel sí però també de la CUP. «Veig una ombra de soledat en la seva mirada, com si s’enfrontés a les dificultats amb honradesa i entusiasme, però amb la sensació d’incomprensió, com un navegant solitari. Si li arriba a passar, sàpiga que té un poble al darrere». Aquell dia vaticinat el 2012 per Joaquim Maria Puyal en l’entrega del Català de l’Any va arribar finalment dijous passat. Artur Mas Gavarró va assistir a la seva cita amb els jutges acompanyat per una multitud, potser no per tot un poble però sí per una part significativa. Un fet inèdit. ¿Quin? ¿Respondre en una querella criminal per un acte polític com va ser el 9-N o anar a declarar acompanyat per tot el Govern, diputats, alcaldes i una multitud? Aquest és el dilema en què estem.
Però, ¿qui és aquest home que va pujar l’escala, qui és Artur Mas? ¿De quina manera un home de classe mitjana alta, de Sarrià, fill d’un fabricant d’ascensors, dirigent d’un partit de centre dreta ha arribat a aquesta escala transitada diàriament per presumptes delinqüents de divers pelatge i condició? ¿És un il·luminat com el descriuen a Madrid des de la premsa i des del poder? ¿O és un patriota de pedra picada com l’afalaguen els seus coreligionaris i seguidors en els mitjans afins? No és fàcil explicar Artur Mas perquè no és fàcil entendre’l, perquè no és fàcil penetrar en el seu cercle més íntim. Però de la seva trajectòria es desprenen alguns trets per comprendre per què ha arribat fins aquí i quin rumb pot seguir en els pròxims mesos.
«És un home de gel, cartesià, metòdic, exigent, obsessiu i minuciós; meitat monjo i meitat soldat». Així el veu un antic col·laborador. Aquestes han sigut les seves armes per refer-se cada vegada que la conjuntura política ha estat a punt de liquidar-lo. «Ens hem de remuntar als temps en què va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona», explica algú que l’acompanya des de fa més de tres dècades. Allà, Mas es va passar una legislatura fent aplicadament els deures de cap de l’oposició contra Maragall. Però arribat el moment, el candidat va ser Miquel Roca com a antesala per agafar la porta giratòria de la política als negocis. No va desertar. Va aguantar el tipus i es va quedar novament fent oposicions quan Roca va fracassar. El premi va ser la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, una de les ròtules més delicades entre la gestió administrativa i el finançament dels partits. Des d’aleshores molts i en conjuntures molt diferents l’han donat per mort. Sempre ha lliurat les batalles i la majoria les ha guanyat.
Gairebé tots els adversaris que ha tingut avui ja no hi són: Duran, Maragall, Carod, Zapatero, Puigcercós, Montilla, Saura, Piqué, Sánchez-Camacho, Navarro... El seu primer gran duel va ser amb Duran Lleida per la successió de Jordi Pujol. Va ser entre 1999 i el 2002. Mas ho va tenir gairebé tot en contra: els mitjans, l’establisment, una part de la militància i en molts moments el mateix Pujol. «Si Duran hagués acceptat integrar Unió a CDC, Pujol l’hauria ungit com a successor, i Mas avui no seria aquí», explica una de les persones que el van acompanyar en aquella lluita. Va guanyar perquè «s’envalenteix en l’adversitat», remata. Va sobreviure i la seva següent batalla la va lliurar amb el seu antic adversari a l’ajuntament: Pasqual Maragall. I va cometre un dels pocs errors que se li coneixen fins al moment: anar-se’n de vacances a les Canàries després de guanyar les eleccions del 2003 sense tenir tancat el pacte que necessitava amb ERC.
La travessia del desert
Els socialistes el van guanyar per la mà gràcies a la tenacitat de José Montilla i José Zaragoza, i el president va ser Maragall. I va començar la seva travessia del desert. La va fer amb un reduït nucli dur, el mateix que el va ajudar contra Duran: Francesc Homs, David Madí, Oriol Pujol i Germà Gordó. Quatre destacats membres del sector sobiranista de CDC. «Ell no ho era, aspirava a governar el país fins al penúltim esglaó abans de la independència, ni s’imaginava arribar on som avui». Sobre aquest aspecte no hi ha dubtes. ¿Supervivència, cinisme, instint, convicció? Una mica de tot. «Ha seguit el mateix camí que una part substancial dels catalans fins a convèncer-se que no hi ha cap altra sortida», explica un alt càrrec en funcions del Govern. «Navega a la vista», replica un dels seus adversaris polítics des del 2003. «Contràriament al que explica la seva biògrafa oficial –Pilar Rahola–, no hi ha mapa, ni rumb, ni destí prefixat, l’objectiu és navegar, el procés, que en diuen ara», remata.
Mas es va presentar a les eleccions de l’any 2003 amb una proposta de nou Estatut per a Catalunya. Sense ser president va aconseguir ser protagonista de la primera legislatura dels governs tripartits gràcies a dos grans acords, un amb Maragall el setembre del 2005 –salvant l’espinós episodi del 3%– sobre el text que va aprovar el Parlament, i un altre amb Zapatero el gener del 2006 sobre el text que s’aprovaria al Congrés de la Diputats. En aquell moment va tornar a acariciar la glòria.
El poder barceloní implicat en les empreses de l’Ibex-35 li va fer l’encàrrec: pactar el nou Estatut com més aviat millor per evitar la incomoditat que el debat provocava en els seus negocis. L’hi van dir per Nadal del 2005 i va rematar la feina una matinada de gener a la Moncloa. A soles amb Zapatero sense que els seus col·laboradors més íntims sabessin ni on era ni què feia. A canvi, ZP li va assegurar que seria president si guanyava les eleccions següents perquè el PSC no formaria un segon tripartit. L’Estatut es va aprovar i Mas no va ser president. José Montilla l’hi va anunciar a soles aquell mateix estiu en una reunió secreta. El novembre del 2006, el tripartit va sumar i Mas no va ser president. Tornada a l’adversitat.
Majoria absoluta del PP
El 2010, va aconseguir finalment la meta tan llargament esperada: va arribar a la presidència de la Generalitat amb 62 diputats, es va investir amb l’abstenció del PSC i va governar amb el suport del PP. Sembla que fos ahir. Eren els temps del business friendly i de l’apologia de les retallades. Un any després se li va travessar pel camí una nova majoria absoluta del PP amb la victòria de Rajoy el 2011. El record de la sodomia que Aznar va infligir a Pujol entre el 2000 i el 2004 després del pacte del Majestic va obligar a reorientar el rumb.
Segon error conegut: avança les eleccions el 2012 i perd 12 diputats, els que guanya ERC, amb qui segella una aliança per organitzar un referèndum sobre la independència. «És l’evolució natural després del fracàs de la sentència de l’Estatut en temps de Zapatero i del pacte fiscal que li va proposar a Rajoy», diuen els que el consideren el líder indiscutible del catalanisme. «És pura impostura», repliquen els seus adversaris. Sigui com sigui, ara per ara és l’únic polític que ha sobreviscut electoralment a les retallades derivades de l’austeritat imposada per Europa.
Els seus últims polsos han sigut amb Rajoy el 9-N i amb Oriol Junqueras, el líder d’ERC, per la llista unitària que es va presentar el 27-S. Al primer li va guanyar la partida amb l’argúcia del procés participatiu. Al segon, amb l’amenaça de no convocar les eleccions plebiscitàries. Hi ha qui pensa que d’aquí pocs mesos també els pot deixar a la cuneta. «Al Madrid de l’Ibex tothom dóna per fet que al gener governaran Sánchez i Rivera; Rajoy ja no hi serà i a Mas l’investirà la CUP», exclama algú que coneix de prop l’estratègia del president.
«Des del 2002 n’ha après molt», confessa qui el va ajudar a arribar al cim. «Abans no era polític i ara ho és», afegeix un antic col·laborador. Preguntats per les claus de la seva supervivència, els seguidors i els adversaris coincideixen: «Mai mostra els nervis», «mai es confia a ningú (excepte a la seva dona, Elena Rakosnik)», «té un ego superior a la mitjana de la població».
El cert és que el 2002 molts li van dir «robot» per entendre que era un simple delfí de Pujol i la seva família. Dijous, en canvi, molts el van comparar amb Lluís Companys, el president de la Generalitat màrtir al ser afusellat pel franquisme. «La ruptura amb els Pujol es va fer en tres fases: acabat d’elegir com a successor va trencar amb el fill gran (el dels Ferrari); en els temps de l’oposició va trencar amb el mateix Jordi Pujol perquè li va voler fer el llit, i el 2014 va deixar anar amarres amb Oriol Pujol». Així descriu la relació amb el clan algú que l’ha viscut des de dins.
Un detall il·lustraria el trànsit. La tardor del 2010, poc abans d’arribar a la presidència, Mas es va reunir amb la flor i nata de l’empresariat de Barcelona a La Fonteta. Allà li van expressar la seva por davant de la possibilitat que la família Pujol tornés a fer negocis a canvi de concessions. Mas els va assegurar que ningú pròxim al clan seria conseller de Política Territorial. Va complir la paraula. Lluís Recoder va ocupar la cartera i Felip Puig se’n va anar a Interior.
Uns quants anys abans, segons revela el periodista Francesc-Marc Àlvaro al seu llibre Ara sí que toca, Mas va decidir enfocar «amb una altra mentalitat el finançament de Convergència». És el període que ara ha sortit a la llum amb les donacions –legals– de les companyies concessionàries a les fundacions vinculades a CDC, que després transfereixen fons al partit per a despeses de dubtosa justificació, segons les dades del Tribunal de Comptes publicades per El País.
La possible relació de Mas amb la corrupció ha dividit finalment els seus adversaris. Ara és el principal escull –al costat de les retallades– perquè la CUP l’investeixi president. Però un adversari que va dedicar mitja vida a combatre’l diu: «Ha de saber que CDC es finança irregularment, però ha posat fi a l’enriquiment personal a costa de les comissions com en temps d’Alavedra o del fill gran dels Pujol; ell no ha robat perquè sinó des del 2012 li haurien trobat alguna cosa», conclou. D’altres, en canvi, el continuen veient com «el noi de Prenafeta, ell el va portar a la política i el va connectar amb els Pujol».
«És luterà»
«No trobaran res», ha dit una vegada i una altra Mas quan li han preguntat pel tema. Amb aquest hermetisme, que en aquest tema i en d’altres impedeix penetrar en la seva ànima. «És luterà –remata algú que va treballar a Palau–, quan va arribar a la presidència va deixar de fumar, de beure i de prendre cafè, allò sembla un monestir». Els vincles amb els Pujol i amb el finançament de Convergència són ara el principal escull per a Mas, tant per ser investit president per la CUP com per ser considerat definitivament un «màrtir» del catalanisme. La formació dictaminarà les setmanes vinents si li fa pagar les retallades i les seves amistats però no el decapita políticament, com també pretén el poder de Madrid.
Una de les persones que més anys ha treballat amb Mas en la política recorre a l’esport per entendre com afronta el personatge la que li caurà a sobre: la querella, el veto de la CUP i el pols final amb Rajoy. «És summament competitiu i quan juga un match ball agafa ànims, analitza fins a l’últim detall, metòdicament, i absolutament sol decideix la sortida», explica. Per confirmar-ho exhibeix la famosa doble pregunta amb què va convocar el 9-N, que va redactar de pròpia mà. O la proposta de llista única dels independentistes que va llançar al juny a Molins de Rei sense que ningú dels seus col·laboradors sabés que ho pensava fer. «Ni Homs, ni Rull, ni Turull, ni Corominas, cap dels que està dibuixant el futur de CDC en sabia res de res».
Notícies relacionadesSolitari, desconfiat, impenetrable, distant... ¿Fruit de l’educació que Mas va rebre a la mítica escola Aula o del seu caràcter? Aquí hi ha unanimitat dins i fora del seu nucli de confiança: ho porta a l’ADN, és impossible d’adquirir aquest aplom que li permet mantenir la calma davant de les preguntes incòmodes de l’oposició o de la premsa, davant de les caceres personals o davant de la resposta als desafiaments que planteja el Govern de Madrid. De manera que tots coincideixen que no tirarà la tovallola. «O serà president o hi haurà eleccions i si es torna a les urnes s’hi presentarà», en això coincideix gairebé tothom. De manera que només la CUP o Rajoy el poden fer màrtir.
Mas ara és el més veterà del panorama polític, sobretot si el PP perd les eleccions generals. Ha sobreviscut a gairebé tots els que l’han volgut liquidar. S’ha de tenir alguna cosa de robot per ser màrtir, s’ha de mantenir la calma quan tothom perd els nervis, s’ha de marcar distància fins i tot amb els íntims, s’ha de navegar a vista però dient que segueixes un rumb. S’ha de ser, en resum, d’una pasta especial.
