Papanatisme institucional i clima d'il·legalitat

Formalitzada la imputació penal d'Iñaki Urdangarín,es van coneixent els fets objecte de l'acusació, que arrenquen del desviament de fons públics en benefici privat. Com que encara han de ser demostrats en un judici, és aconsellable no pronunciar-se sobre la veracitat o falsedat d'aquests fets, però això no impedeix que, a continuació, es disparin les valoracions jurídiques, ètiques o socials que susciten, i això resulta no només imparable, sinó també admissible per la seva pertinença a la llibertat d'expressió.

Malgrat les xifres amb què es treballa i encara que resulti lamentable, el més rellevant no és que es retribueixi un personatge públic desproporcionadament respecte del valor objectiu de la seva feina. En èpoques de bonança econòmica hem assistit al pagament d'enormes quantitats en atenció al prestigi -real o suposat- que aporten determinats noms com a valor afegit. Des de projectes faraònics no realitzats pels quals l'arquitecte famós cobra xifres escandaloses, fins al pagament a personatges de la xafarderia per assistir a festes, amb quantitats que superen àmpliament el meu disminuït i congelat sou de catedràtica. Quan es tracta de diners públics existeixen límits i procediments que s'han de seguir que, segons el fiscal, aquí no s'han seguit, però també en casos de respecte al procediment s'han produït malbarataments injustificables. A parer meu, la principal rellevància penal se situa en la suposada utilització de mitjans enganyosos (per exemple, factures falses) per ocultar les desmesurades retribucions i, per descomptat, en cas que n'hi hagi, el frau fiscal per eludir-se el pagament d'impostos.

Incomprensible Matas

Notícies relacionades

Feijóo planteja endurir els requisits per obtenir la nacionalitat espanyola

El Govern acusa Puigdemont de «mentir» sobre la gestió d’Illa del temporal a Catalunya

Per una altra banda, si el gendre del Rei s'ha pogut lucrar desmesuradament en negocis com els que aquests dies s'airegen no és només pel papanatisme d'algunes institucions davant el valor propagandístic del seu nom, sinó també pel clima d'il·legalitat i corrupció instal·lat en alguns àmbits públics. Com a mostra, tenim la declaració deJaume Matas, expresident de les Balears i també imputat, per a qui hauria resultat incomprensible dir-li a un gendre del Rei que se sotmetés a un concurs públic, quan el que és incomprensible és precisament queMatas declari com si res queUrdangarínno s'havia de sotmetre a la legalitat. Aquesta sensació d'impunitat és la que normalitza conductes desviades com si fossin adequades i potser és la que va portarUrdangarína proposar contractes al Govern tripartit català representat per un conseller d'Esquerra Republicana, cosa que -si és certa- no diu gaire del seu ull clínic per seleccionar clients.

Finalment, malgrat l'interès general del cas i la protecció del dret a la informació, no sobra l'habitual advertència sobre els riscos dels judicis paral·lels, que van més enllà de la informació sobre els avatars processals, proporcionant al públic materials de prova (documents, etcètera) d'indubtable interès periodístic, però que només haurien de ser valorats pels jutges en un judici amb totes les garanties.