Els números de la investidura

Serà molt interessant, per entendre la dinàmica política d'aquesta legislatura catalana, veure com Artur Mas passa la investidura: amb quins vots favorables i amb quines abstencions. Interessant, però no decisiu; enmig de la legislatura, les eleccions municipals i sobretot les espanyoles poden canviar substancialment les relacions entre forces polítiques també a Catalunya. Però de moment, segons qui ajudi Mas a ser investit president podrem interpretar cap on aniran les coses al Parlament. Un Parlament on no es pot fer res sense CiU -més destacada que mai respecte a tots els altres-, però on CiU no pot fer res tota sola, a sis escons de la majoria absoluta.

Aparentment, la pregunta de la investidura és cap on es decanta CiU. A qui va a buscar. Té tres candidats naturals per fer-hi pactes, en la investidura i en tota la legislatura: PSC, PP i Esquerra. ¿Quin buscarà? El que li convé més és obtenir-los tots tres simultàniament o en proporcions semblants. Els pactes en solitari amb qualsevol dels tres tenen cost polític per a CiU.

Els que menys, amb els socialistes, perquè l'acusació de sociovergència no fa gaire mal, sobretot si CiU hi va amb més del doble d'escons que el PSC. Els pactes en exclusiva amb el PP són internament incòmodes i seran explotats per la resta de l'oposició. Els pactes en exclusiva amb Esquerra li donarien una imatge de radicalitat que ara per ara CiU no busca. El que millor li aniria seria obtenir, si pot, suports de tots tres. Els anirà a buscar a tots tres. ¿Amb qui pactarà, doncs? Amb qui, dels tres, es deixi.

Per tant, la pregunta de la investidura no és tant amb qui voldrà pactar CiU -si pot, amb tots tres-,

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

Feijóo apel·la als votants que el 2017 van donar la victòria a Cs

sinó qui voldrà pactar amb CiU. Aparentment, tothom té interès a pactar, perquè alguna contrapartida obtindrà a canvi. I perquè en temps de crisi, l'electorat premia el sentit de la responsabilitat i la capacitat d'acord. Però alguns poden tenir la temptació de fer un pas enrere, tancar-se o posar complicat el pacte, i posicionar-se de cara al futur com una alternativa immaculada.

No crec que aquesta sigui la temptació ni del PSC ni del Partit Popular, entre altres coses perquè els dos partits estatals necessiten CiU a Madrid. Pot ser la temptació d'Esquerra: defugir qualsevol pacte amb CiU i denunciar iradament els que faci amb el PSC o el PP. Pot ser que Esquerra cregui balsàmic, en temps de crisi interna, embolicar-se amb la bandera de la puresa opositora i crítica. Però en una legislatura on cal un govern que governi i una oposició que critiqui però no obstrueixi, a tots plegats, a CiU, el PSC, el PP i Esquerra, els surt més a compte la flexibilitat que la intransigència.