La tornada al paller

En vista de tots els sondejos, està cantat que l'estrany experiment iniciat perPasqual Maragall fa set anys arribarà a la seva fi el pròxim 28 de novembre. La insòlita aliança d'un partit d'àmbit nacional suposadament compromès amb la Constitució de 1978 i una força independentista que es dedica a la crema de banderes espanyoles i a l'ultratge sistemàtic de la Corona és un invent que només podia cabre en l'imprevisible cap de l'exalcalde olímpic. També és veritat que aquesta aberració política ha estat possible perquè a la Moncloa habita un curiós personatge que considera el disbarat una forma perfectament normal de gestió.

Catalunya, encara que molt debilitada per 30 anys de nacionalisme introvertit, és una societat amb una llarga tradició de dinamisme empresarial, de respecte als valors familiars, de valoració de l'esforç individual i de creativitat artística. Per tant, un Govern autonòmic construït sobre tres pilars d'esquerra radical i un programa col·lectivista, intervencionista, rabiosament feminista i tàcitament separatista s'adiu tant amb la realitat catalana com servir cafè amb llet per acompanyar una botifarra amb mongetes. La cosa va poder néixer i ha durat el que ha durat a causa de la fatiga provocada per una mica més de dues dècades de lideratge paternalista i sufocant, que, malgrat els desitjos del seu longeu protagonista, gaudia del do de la ubiqüitat, però no del de l'eternitat. Un altre factor a tenir en compte és l'absència per una decisió estratègica equivocada d'Aznar,el 1996, d'un projecte genuïnament català inserit en una visió espanyola i situat sense complexos en l'espai liberal-conservador amb capacitat de donar la batalla al particularisme hegemònic en el camp de les idees. Tampoc es pot oblidar que els catalans són en la seva majoria gent civilitzada i sensata, i per això mateix aguantar un Govern en què s'afirma que els okupes representen un estil de vida digne de respecte, en què es paga un milió d'euros per una llança amazònica, en què els naturals de la província de Còrdova es transmuten en èmuls deCompanysi en què el departament de Salut fomenta imaginatives fórmules

sexuals des de la seva pàgina web és un exercici condemnat a sobreviure un temps limitat.

La campanya electoral mostra a les clares que el Principat ha viscut immers en un absurd permanent i que ara els seus protagonistes intenten que la gent oblidi els excessos passats. El pobreMontilla, que sembla que té com a màxim mèrit el de ser un home normal, es dedica a renegar de tot el que ha estat practicant des que va arribar a la plaça de Sant Jaume i denuncia com a abusos les seves actuacions d'ahir. Els energúmens secessionistes es preparen per rebre un càstig monumental després d'haver malgastat en extremismes delirants el capital que les urnes els van donar el 2004 i d'haver-se estat mossegant entre si. Al seu torn, l'ecosocialisme arc iris no s'escaparà de pagar el preu dels seus coquetejos amb la xusma vandàlica i de les seves reiterades demostracions d'incompetència. Davant d'un panorama tan desolador, els votants es disposen a llançar-se en braços dels hereus dePujol,que, com a mínim, no es posen del costat dels delinqüents davant les forces de seguretat i encara saben que les feines i la riquesa els creen els empresaris, els professionals i els autònoms i no el poder públic, motiu pel qual convé crear un entorn fiscal, normatiu, laboral i ètic que faciliti l'activitat dels emprenedors en lloc de fer-los la vida impossible com han estat fent els preclars integrants del tridesastre.

Notícies relacionades

El TS mou fitxa contra Delgado

El repte de pujar nivell i baixar diferències

La incògnita que falta resoldre i que el temps aclarirà és siArtur Masi la seva cohort deyuppiesnacionalistes optaran per la fugida cap endavant exigint l'autodeterminació o si es conformaran manant a Catalunya i depredant a Madrid. La primera via és la que porta al fracàs, i els esdeveniments històrics de l'últim segle a Catalunya ho han deixat ben clar; la segona és la que millor reflecteix el llegat del patriarca, que sempre va ser perfectament conscient dels avantatges de l'excitant equilibri de serBolívara Catalunya iBismarcka Espanya. El fet innegable és que Catalunya està en franca decadència en els terrenys econòmic, social i cultural, que les multinacionals fugen del seu territori, que la Comunitat de Madrid l'ha sobrepassat en PIB i que les persones més vàlides o no vénen o se'n van, ofegades pel provincianismehorteraque transpira la genteta que ha envaït els centres de decisió i els diferents estrats de l'Administració imbuïda d'un progressisme quadribarrat d'ínfim nivell. A final d'aquest mes, els ciutadans de la que va ser motor d'Espanya i que ara s'ha convertit en el seu llast tornaran amb cara llarga al pal de paller per intentar salvar-se de la ruïna sota la seva ombra protectora. Vana il·lusió, el mal ja és massa profund; i el declivi, difícilment reversible.

Vicepresident del Parlament Europeu.