Cercas i el neofalangisme
Si a les novel·les sobre la Guerra Civil és el constructor d’un relat fals que redueix les culpes del feixisme a una qüestió col·lectiva, amb l’independentisme fa el mateix: converteix les víctimes en culpables
Quan, el 2017, Javier Cercas va publicar El monarca de las sombras, l’historiador Francisco Espinosa Maestre –especialitzat en la Guerra Civil i la repressió franquista a Extremadura i Andalusia– va escriure un article amb un títol frontal: Javier Cercas blanqueja de nou el feixisme. Prèviament ja havia mantingut la mateixa tesi respecte la novel·la més famosa de Cercas, Soldados de Salamina, tot criticant la humanització de Rafael Sánchez Mazas, i el fet que presentés com "un personatge fascinant" el cofundador de Falange, coautor del Cara al sol, admirador de Mussolini i ideòleg de Franco.
Aquest mirada "amable del feixisme" també la criticarien altres noms propis de prestigi com el politicòleg Vicenç Navarro, la poeta mexicana Guadalupe Flores, el reconegut crític Ignacio Echevarría, el catedràtic d’Estudis Hispànics Sebastian Faber, que l’acusava de "desvergonyiment intel·lectual", la historiadora britànica especialista en la Guerra Civil Helen Graham, o l’historiador gallec Lourenzo Fernández Prieto, que va acusar Cercas de falsificació històrica. En realitat, en boca dels defensors de la memòria històrica, aquestes novel·les practicarien un "negacionisme suau" respecte al paper del feixisme en la Guerra Civil. Cap de les crítiques no entraven, òbviament, en la categoria literària de l’obra de Cercas, sinó en el paper que tenia com un constructor d’una falsedat històrica: que la Guerra Civil havia estat una "tragèdia col·lectiva" on tots eren culpables, i no un cop d’estat feixista contra la República.
Notícies relacionadesNo sé si aquesta bonhomia amb el feixisme explica la mateixa banalització amb què Cercas tracta la repressió que va patir el moviment independentista arran del Primer d’Octubre. Al capdavall, després d’enaltir literàriament un feixista com Sánchez Mazas, no li deu resultar difícil considerar l’actuació policial contra els ciutadans que volien votar com un gest de bondat democràtica. I aquesta és la qüestió fonamental, que hom pot estar a favor de la unitat d’Espanya i en contra del procés català, però res no excusa convertir-se en el defensor hiperventilat de la repressió policial, judicial, institucional i política que va patir Catalunya. I no només, atès que des del primer moment Cercas es va convertir en el detractor ferotge de tot un moviment democràtic que va implicar milions de persones. Recordem que va arribar a confessar la bestiesa que l’havia afectat més el Primer d’Octubre que la tragèdia de la pandèmia de la covid.
I ara hi torna. Serà perquè acaba de publicar un nou llibre i vomitar contra l’independentisme a la premsa espanyola sempre genera simpatia, o serà perquè l’home no pot controlar la seva fòbia, el fet és que acaba de perpetrar una altra de les seves "veritats històriques": "El que va passar a Catalunya va ser la primera manifestació del nacionalpopulisme a Espanya". Es a dir, redueix la lluita pels drets catalans a una simple pulsió emocional, obviant els segles de repressió de l’idioma i la identitat, i tots els intents seculars de fer desaparèixer la nació catalana. Alhora, nega les raons i les causes que varen conduir milions de catalans a voler exercir el seu dret a votar, i el mateix dret del poble català a decidir el seu futur. No és estrany que Cercas sigui la figura instrumental preferida del projecte deconstructor –es a dir, espanyolitzador– de Salvador Illa. El més curiós és que acusa l’independentisme de ser "reaccionari i antidemocràtic", i ho fa amb l’argumentari propi d’un reaccionari antidemocràtic, talment el va definir el doctor en Història Contemporània Xavier Díaz: "Per molt que ho dissimulis, escrius com un franquista, opines com un franquista, i practiques la mateixa catalanofòbia (no consideres la idea que els catalans, com qualsevol altra nació del món, tingui dret d’autodeterminar-se) que el franquisme". Franquista o neofalangista, el fet és que defensa la concepció més reaccionària d’Espanya. Si en les novel·les sobre la Guerra Civil Cercas és el constructor d’un relat fals que redueix les culpes del feixisme a una qüestió col·lectiva, en les declaracions sobre l’independentisme fa el mateix: banalitza la repressió i converteix les víctimes en culpables. Tot un mèrit que sempre té premi.
