Cuidar la informació

Però mentre es reconeix de forma el valor de la premsa de qualitat com a font fiable, rigorosa i necessària, s’ha normalitzat un ús dels seus continguts que posa en risc allò que es diu protegir.

No és una amenaça externa, ni intel·ligència artificial, ni desinformació organitzada, ni fake news. És una pràctica quotidiana i aparentment innòcua, però que colpeja les bases de la premsa de qualitat: la reutilització de continguts periodístics sense atendre les regles que els fan sostenibles.

Durant anys, el discurs ha sigut clar: una democràcia avançada necessita mitjans sòlids, independents i professionalitzats. La premsa de qualitat actua com a infraestructura cognitiva del sistema econòmic i institucional. Però tota infraestructura requereix manteniment. I allà és on el consens comença a esquerdar-se.

La crisi dels mitjans no s’explica únicament per la transformació digital o pels canvis en els hàbits de consum. S’explica per una percepció estesa (i errònia) que la informació és un recurs abundant, gratuït i reutilitzable sense límits.

Tot i que la informació és un bé d’interès general, som els professionals de la comunicació els que fem un ús més intensiu dels continguts periodístics. A través de les empreses de seguiment de mitjans o de manera directa, monitoritzem el que publiquen diaris, revistes i la resta de mitjans, analitzem aquests continguts, els jerarquitzem, els incorporem a informes, els enviem a comitès de direcció, a clients o empleats i els integrem a processos de presa de decisions. En molts casos, aquests continguts adquireixen més valor que qualsevol missatge propi, precisament perquè procedeixen d’una font independent, de qualitat i fiable.

Aquest valor afegit que aporta la premsa de qualitat, la credibilitat, no és casual. És el resultat d’un procés professional costós: periodistes que investiguen i contrasten, editors que creen estructures empresarials per sostenir els mitjans, empreses que assumeixen riscos legals i reputacionals. Quan una informació es publica en un mitjà fiable, es converteix en alguna cosa més que un text: es transforma en un actiu d’alt impacte.

Acostumats com estem a accedir de manera lliure i gratuïta a continguts gairebé il·limitats, podem confondre l’accés legítim a la informació amb un dret a reutilitzar-la sense restriccions. Llegir una publicació en paper, navegar en una notícia online en obert, compartir un enllaç o consumir continguts mitjançant una subscripció és correcte. Però la reutilització, la reproducció íntegra, la compilació i distribució interna o externa d’aquests continguts (el que comunament es denomina clipping) constitueix un segon ús, regulat per la legislació de propietat intel·lectual.

No es tracta d’un tecnicisme jurídic. Es tracta d’entendre que l’ús estratègic de la informació exigeix responsabilitat estratègica.

Des d’una perspectiva empresarial, respectar el marc legal de l’ús de continguts periodístics no és només una qüestió de compliment. Col·laborar en la protecció i el respecte dels mitjans de comunicació és una decisió que impacta directament en la qualitat de l’entorn informatiu de què depenen les organitzacions. Quan la premsa es debilita, la informació s’empobreix. I les decisions es tornen més intuïtives, més reactives i menys fonamentades.

Notícies relacionades

Més acció i més relat

El patinet, un vehicle

El risc no és només legal. És reputacional i estratègic.

La pregunta més important no és si empreses i institucions poden prescindir de la premsa de qualitat. La resposta és evident: no podem. Tampoc es qüestiona si podem analitzar, reutilitzar i compartir continguts; necessitem fer-ho. La veritable qüestió és si estem disposats a assumir la nostra part de responsabilitat en la sostenibilitat d’aquest ecosistema. Comptar amb les autoritzacions adequades per part dels titulars dels drets d’autor és la manera d’utilitzar continguts de qualitat de manera sostenible i previsible.