Museus de Barcelona

Entre els museus grans, en trio tres. En primer lloc, el Museu de la Ciència CosmoCaixa, a Isaac Newton, 26, segueix la línia dels museus clàssics homònims europeus, com el Deutsches Museum de Múnic, el Science Museum de Londres o la Cité de Sciences et de l’Industrie de París.

CosmoCaixa aconsella planificar la visita, segons si és per al públic en general, famílies, grups o escoles. El meu àmbit preferit és El bosc inundat, una recreació de la selva amazònica, el bosc tropical més gran del món. Allà intentem identificar les espècies que l’habiten. Com que ens demanen compostura, respectar l’entorn únic i els animals del bosc, per un moment haurem de moderar la nostra deriva ancestral al xivarri, a cridar. Els clients de CaixaBank i els menors de 16 anys hi entren de franc, però els altres han de pagar vuit euros, en cap cas malgastats. Com a tots els museus moderns, ja no es tracta només d’exhibir objectes, sinó d’involucrar el visitant en la descoberta i exploració a centres comunitaris d’educació STEM (acrònim de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, en anglès), així com d’abordar qüestions globals, com ara el canvi climàtic. A més, aquest veritable hotel de la ciència ofereix un auditori i sales polivalents, equipades per allotjar-hi tota mena d’esdeveniments.

La meva segona elecció és el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), al Palau Nacional de Montjuïc. La seva història, més que secular i turmentada, reflecteix la del nostre país per a bé i per a mal. Avui el seu paradigma és el conflicte amb l’Aragó sobre les pintures murals de la sala capitular del monestir de Santa Maria de Sixena (Osca) del segle XIII. El juliol de 1936, l’edifici va ser arrasat i incendiat per elements locals i milícies republicanes procedents de Catalunya. Josep Gudiol Ricart (1904-1985), arquitecte i historiador de l’art, s’ho va empescar per rescatar el que quedava de les pintures murals, les quals van acabar dipositades en el que avui és el MNAC i que han sigut objecte de llargs plets. Continua pendent la seva tornada a Sixena, però per poc temps. Encara poden veure-les a Barcelona. I al MNAC hi ha molt per veure.

La tercera és el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), al Raval, que ha fet 30 anys. L’edifici és una obra magnífica de Richard Meier (1934), premi Pritzker, un dels millors arquitectes del món, avui en conflictes per denúncies d’assetjament sexual. La col·lecció del MACBA, integrada per més de 5.000 obres creades des de finals de l’última dècada del segle passat fins a l’actualitat, requereix diverses visites, però paguen molt la pena. Deixo una pregunta a l’aire: aquesta és si la cultura cosmopolita de la Barcelona de l’alcalde Maragall que va fer possible el MACBA perviu avui o si, per contra, ens hem anat tancant en nosaltres mateixos.

Notícies relacionades

Escollir l’esperança

Cisjordània s’esllangueix

Hi ha molts més museus d’interès. Per exemple, els dedicats monogràficament a l’obra d’un sol artista (per exemple, Miró, Picasso i Tàpies), o els que protegeixen col·leccions privades de primer nivell (Hospital de Sant Sever), els políticament incorrectes (Hash Marihuana & Hemp Museum, Museu Eròtic), els malaguanyats (Museu de l’Art Prohibit, tancat indefinidament) o els que depenen de decisions urbanístiques de pes, com el projecte d’un Museu Thyssen per a Barcelona. Aquest, liderat per un fons d’inversions, ocuparia l’Espai del Palau Marcet, el vell Cine Comèdia, entre el passeig de Gràcia i la Gran Via, però elevaria el sostre disponible i inclouria un quart d’hectàrea d’oferta comercial. La polèmica està servida, almenys durant un any més. No empitjoraria la ciutat ni els seus museus. A veure.

No vull acabar sense referir-me als museus per a la canalla (com el Museu de la Xocolata, carrer Comerç, 36), als diminuts (el Museu Més Petit del Món, incomparable creació de Noemí Batllori, a Gràcia) o, finalment, al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), a la plaça del Rei, sobre el passat fascinant d’aquesta meravellosa ciutat.