Desconeguts i diferents

La prevenció davant el que ens és desconegut és natural, però l’animadversió al que és diferent és lamentable. I és fàcil passar d’una a l’altra, sobretot si, tot i que els immigrants s’arrelin al nostre veïnat, molts d’ells persegueixen continuar sent diferents, i no es volen assimilar als locals de tota la vida, de manera que bastants de nosaltres creurem que això posa en perill la nostra ancestral manera de ser, de viure, de relacionar-nos i fins i tot de parlar i escriure.

Això anterior és particularment marcat en la immigració d’origen musulmà. França allotja la població musulmana més gran d’Europa Occidental, un de cada vuit o nou francesos ho és. A Espanya, en canvi, són musulmans un de cada vint habitants. Però, a Catalunya, la proporció és més gran, potser un de cada vuit, gairebé com a França, més de 660.000 persones. La combinació de la magnitud de la proporció demogràfica amb la riquesa mitjana del grup és molt important per configurar la nostra actitud: cent mil nous immigrants llatinoamericans són vistos amb menys recel que cent mil nord-africans, perquè aquells són més semblants a nosaltres que aquests. A Espanya hi ha més de quatre milions d’habitants d’origen llatí; colombians, veneçolans, equatorians i argentins configuren les cohorts més nombroses, i s’assimilen naturalment amb els locals. En aquest país anem camí d’arribar als 50 milions d’habitants –43 milions d’espanyols, 7 milions d’estrangers– a principis del 2027. Si no haguéssim acollit la immigració llatina o n’haguéssim rebut la meitat, estaríem molt malament, seríem un país més envellit del que ja ho som, amb una edat mitjana de més de 45 anys.

Així, en termes generals, a escala de país, els immigrants són una benedicció del cel. Però la immigració, a més de generar beneficis, té costos, i els uns i els altres no es distribueixen de la mateixa entre la població: els beneficis es concentren sobretot en la meitat més rica de la societat i no en la més pobra, que, a més, paga l’augment dels costos.

Notícies relacionades

Sánchez es posa en ‘mode Rajoy’

Ensenyaments xilens

A Espanya, el producte interior brut creix més que la riquesa mitjana dels espanyols, bàsicament perquè no som gaire més productius que fa deu anys, només som més. Els milions d’estrangers que s’han incorporat al mercat de treball en els últims cinc o deu anys han impulsat l’augment del producte interior brut, però no han fet tots els espanyols comparablement més rics: si el PIB creix deu punts, el PIB per càpita en creix, per exemple, cinc. Així, s’entén que els espanyols corrents no estiguin entusiasmats, o que bastants treballadors joves no se sentin beneficiats per la immigració.

Per això, a la senyora Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, li va sortir de l’ànima afirmar que, sense immigració, els locals hauríem de construir i netejar les cases de la classe mitjana i de l’alta d’aquest país. És veritat. Però no va afegir que l’immigrant, home o dona i normalment jove, competeix amb els treballadors del país en sectors com la construcció, la neteja i les cures a les persones, treballadors que guanyarien més sense immigrants. La classe mitjana i l’alta espanyoles viuen millor gràcies a la immigració, però a costa relativa de molts dels nostres treballadors. Semblantment, la immigració pressiona a l’alça les rendes de l’arrendament d’habitatge, en perjudici de molts joves espanyols que es volen emancipar i comptar amb un habitatge propi o de lloguer i a un cost contingut. Els polítics miren de quadrar el cercle amb regulacions que persegueixen reduir o contenir les rendes dels lloguers immobiliaris sense reduir la seva oferta. Missió improbable.