Adeu, Donald

En el seu segon mandat, Donald Trump governa només per la força. Això és tot. Això és el que preval a Veneçuela, un país relativament fàcil de sotmetre, i això també és el que fa amb Groenlàndia, l’illa que es vol annexionar, sense importar que sigui un territori aliat.

Però aquesta mateixa raó és el que l’ha portat a renunciar a atacar l’Iran, on la força no és suficient. Bombardejar el país dels aiatol·làs implicaria conseqüències que els seus serveis d’intel·ligència li han desaconsellat. Seria el detonant d’una guerra regional entre els dos grans corrents de l’islam –els sunnites i els xiïtes–, amb implicacions molt serioses en l’Iraq, Síria, el Iemen i el Líban. El potencial que una frivolitat així s’acabés convertint en una nova confrontació global és colossal, així és que el mateix Trump, que ha generat una falsa il·lusió entre els manifestants a Teheran que acudiria en la seva ajuda, s’ha acovardit.

Notícies relacionades

Lliçó contra la màquina de la desinformació

Temps de dol i investigació

Al final, el que li dicta la seva moral no és la defensa de les llibertats, sinó el rendiment econòmic. I ara com ara, el retorn d’atacar Teheran és incert i no sembla positiu. Trump passarà a la història com el president que va canviar el món, però la qüestió és si algú sortirà guanyant a més de la Xina, que es presenta com un país pacifista davant l’egòlatra americà.

I aquí és on Europa, ara amenaçada amb nous aranzels si no entrega Groenlàndia, ha de plantar cara i buscar un horitzó propi, lluny del caprici i la volatilitat d’un país que ha deixat de ser referent de la nostra manera d’entendre el poder i el món i en què no podrem confiar, almenys fins després de Trump.