Centenari de Nicole Fenosa

Si aquest 2026 farà cent anys del naixement de Nicole Fenosa, que va néixer com a Damotte a París, i es va canviar el cognom després de casar-se el 1948 amb l’escultor català Apel·les Fenosa, que estava exiliat a França des de 1939. M’explicaven Antoni Clavé i Manuel Viola que Nicole va canviar els hàbits de Fenosa, li organitzava la vida i controlava les seves edicions de bronze i els seus arxius.

L’any 1957 van comprar una casa palau del segle XVI al Vendrell i, des d’aleshores, passaven els estius al costat de la mar i els hiverns a Montparnasse. En aquesta arcàdia rebien convidats francesos, mentre es convertien en pont entre la cultura parisenca i la catalana.

Nicole era 26 anys més jove que Fenosa i va aprofitar el taller de l’artista al boulevard Saint Jacques per iniciar-se com a artista. Primer ho va fer com a escultora, però dos escultors al mateix estudi semblava excessiu, i va començar a gravar, animada per la pintora Vieria da Silva i per l’escultor Josep Granyer. Els seus primers gravats són deliciosos burins que representen paisatges del Vendrell i de París i, després, va elaborar complexes maneres negres plenes d’una mirada poètica i oriental. Ja gran, les seves estampes, que imprimia al taller Lacourière-Frélaut a Montmartre, es van exposar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid.

Poc temps després de casar-se amb Fenosa va desenvolupar la faceta com a fotògrafa. Primer reproduïa les escultures i les visites d’intel·lectuals, però a poc a poc va retratar els amics, com la mateixa Vieira da Silva, poetes com Tristan Tzara, Jean Cocteau, Jules Supervielle, Salvador Espriu, Joan Perucho o Francis Ponge, o els espanyols de l’Escola de París, com Antoni Clavé, Xavier Valls, Joaquín Peinado o Baltasar Lobo. Les seves fotografies de paisatges, com en els seus gravats, representen arbres i perspectives de vinyes, de fulles, de llocs simples que es converteixen en èpics.

A més de gravadora i fotògrafa, Nicole va desenvolupar una ingent obra com a aquarel·lista, sempre fidel a la idea d’enaltir la bellesa de les coses simples i transcendents.

Al morir Fenosa, el 1988, es va dedicar a protegir-ne el llegat. Va impulsar una Associació d’Amics de Fenosa a França. Va crear després, a Catalunya, una Fundació en memòria de l’escultor, que va obrir les portes al Vendrell com a museu el 2002. Va donar la casa i el fons de les seves obres a la Fundació i va publicar obres que són fonamentals, com els catàlegs de les obres escultòrica i gràfica de Fenosa. Va promoure el centenari del naixement de l’escultor i exposicions que han viatjat a museus europeus.

Notícies relacionades

Un segle de merda

Toca ‘melonitzar’ Abascal

Tot això porta la seva signatura com Nicole Fenosa, però per a la seva obra va triar dir-se Nicole Florensa, el cognom matern del seu marit. Sigui com sigui, tothom l’anomenava Nicole.

Ara toca deslliurar Nicole Fenosa del pes que va comportar reivindicar l’obra del seu marit. "Una màquina sense carbó –deia– que avança" i aprofitar el seu centenari per descobrir la seva obra gravada, les seves fotografies i les seves pintures, i la seva biografia, que descobrirà una personalitat de l’època heroica de Montparnasse.