Els alcaldes i el repte de la immigració

Per a la majoria de nosaltres i dels polítics que parlen a la tribuna del Congrés dels Diputats, que Espanya està a punt d’arribar als 50 milions d’habitants o que Catalunya ja supera els 8 milions no passa de ser una abstracció. Per als alcaldes de ciutats grans i mitjanes és una realitat que perceben quan passegen pel carrer i, sobretot, quan han de fer front a les conseqüències d’un increment de població que s’ha produït de manera desordenada, sense possibilitats de planificació i sense recursos extres en molts casos. Quan la població creix per la natalitat, hi ha temps per preparar les escoles, els hospitals i els serveis socials amb què atendre-la al llarg de la seva vida. Quan la població creix per una immigració que hem convertit en il·legal per negar que la necessitem, tot es descontrola: les fronteres, l’accés als papers, a l’habitatge, al treball i als serveis socials. Arriben alhora adults i nens, habitualment amb una proporció de vulnerabilitat que no té res a veure amb la població autòctona. Els reptes no sorgeixen pel fet que vinguin o dels que venen, sinó per com venen. El desordre afecta l’Administració i, també, les empreses menys responsables socialment. Ja ningú recorda les companyies que en plena revolució industrial construïen cases per als empleats que desplaçaven a les fàbriques.

Aquest quadre s’agreuja perquè hi ha determinats espais polítics que han volgut fer de la gestió de la immigració una font de rèdit polític. Uns per intentar aconseguir la seva continuïtat en el poder mantenint l’atenció teòrica a aquests col·lectius per rentar les consciències de tots, però sense atacar els temes pràctics. D’altres per assaltar el poder que van perdre a les urnes i proposar solucions impossibles a problemes que la resta de formacions defugen per incòmodes. Cal escoltar els alcaldes i ajudar a fer front a aquest assumpte.