Per què no va dir que és ‘lobbista’
Els esforços per absoldre Zapatero superen en emotivitat l’acarnissament per fer caure les seves estàtues, però la defensa del "tot és fals tret d’alguna cosa" també mostra punts febles. El blindatge ja no pot negar la intervenció de l’expresident del Govern a l’aportació de 53 milions de fons públics a una companyia que no havia de rebre ni un euro. Ara es tractaria de demostrar que hi va haver tràfic d’influxos i no d’influències, una variant de la venda de regeneradors capil·lars que la contaminació anglesa sintetitza en lobbisme.
La imatge d’un Zapatero lobbista o de llop contradiu el seu perfil herbívor, però pot assumir-se com una desviació sobrevinguda després de l’orfandat del poder i davant la necessitat d’alimentar una família. El problema rau que l’expresident va negar qualsevol implicació legal o il·legal en l’operació injustificable. Aquesta malifeta, que ha incomplert a més el termini de devolució dels diners, hauria sigut aliena per complet no només a la seva voluntat, sinó també al seu coneixement. Per totes, reproduïm l’històric "mai he fet cap gestió en relació amb el rescat de Plus Ultra".
El PSOE, inerme però alçat en armes, descobrirà algun dia que les implicacions penals del barroer rescat de Plus Ultra són el problema menys greu de Zapatero i del seu partit. Quan la instrucció desemboqui en judici, l’espectacle serà més avorrit que la Kitchen de ministres caducs. El desenllaç és presumpte, la destrossa és vigent. Presentar l’expresident com un xai amb pell de llop o lobbista només confirma que els governants angelicals també aspiren a guanyar diners a cabassos, influint en el tràfic polític mitjançant la utilització de familiars com a testaferros, un clàssic del capitalisme depredador. Fins i tot la interlocutòria judicial s’avergonyeix de la implicació de les filles, a qui evita anomenar. Quant a la llei de les compensacions aplicada a Zapatero i a Joan Carles I, a qui Espanya deuria tants prodigis que per força els ha de perdonar una relliscada, Camus va deixar escrit que en tot ésser humà nien més motius d’aplaudiment que de menyspreu. I és fàcil imaginar a qui es referia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
