Inspirador i amable

Endevinava què hi havia més enllà del que aleshores, temps de postconcili, la nostra generació sentia com a molt urgent. Seixantes i setantes plens de fermentacions, d’esperances, i massa aviat, també decepcions. Esperàvem un canvi potent en tots els aspectes i a poc a poc es van haver de rebaixar expectatives i il·lusions. Mai el vaig veure desanimat. Tenia un tarannà místic i poètic, que et feia pensar més en la superació dels problemes que no en les pors i temors que anaven minant la nostra trajectòria vital.

Érem capellans joves que havíem de posar en pràctica les coordenades del Concili, bàsicament a través dels moviments especialitzats i les mateixes parròquies. No era un camí fàcil. Trobàvem en les seves paraules el punt crític, lliure, afinat, i contundent, però sempre obrint camins de diàleg. Com a bon entrenador ell donava pistes cap a la "remuntada", malgrat els primers gols encaixats. De remuntada en remuntada, hem arribat a jugar bons partits amb aquests 12 anys del bisbe de Roma, Francesc, que ens va saludar per la finestra dient: "Bona tarda".

Una empremta que marca

El Papa de la Laudato Si, va recuperar l’Esperit del Concili Vaticà II amb una empenta que donarà fruits a llarg termini. Entremig, un cert hivern, per molts que vam viure la ventada de l’Esperit del Concili. I en aquest entremig la figura de Josep Bigordà hi té una petjada que marca. Ha comunicat lúcidament en les seves reflexions periodístiques d’una manera diàfana i crítica. I amable. Ha exercit de mestre en l’escola de periodisme. Ha fet d’analista de la realitat social, política i religiosa. Ha acompanyat grups i persones amb delicadesa i una calidesa extraordinària. Ha fet el servei pastoral a Sant Medir i després a la Mare de Déu del Pi, amb unció i senzillesa de cor. I ha estat amic amb aquells que l’han tractat o li han demanat consell.

Notícies relacionades

Europa i el cotxe elèctric

Una establia vegana

Ell mateix sempre ha fet equip. Amb l’entranyable mossèn Casimir Martí, i amb mossèn Vidal Aunòs i d’altres. Crec que amb personalitats eclesiàstiques com la de Josep Bigordà, la diòcesi de Barcelona ha tingut mestres de fondària humana i intel·lectual, que han posat llum en etapes col·lectives, poc glorioses.

Ells formen part d’aquells companys de camí que, anant cap a Emaús, es van sentir interpel·lats pel Mestre i van tornar enrere per construir nous camins d’esperança. Gràcies, Josep, pel teu testimoni.