Alerta amb l’excés d’optimisme
Els últims tres mesos he tingut l’oportunitat de fer alguns tombs per Espanya i sentir líders empresarials de quatre dels sectors clau de la nostra economia: immobiliari, hoteler, distribució i financer. En tots hi abunda una sensació d’optimisme, que el 2026 serà millor que el 2025, tal com aquest any ha superat el 2024. Es tornaran a batre rècords de beneficis i els pressupostos seran expansius. Com a símbol d’aquesta festa, que no tots disfruten: arribar a la xifra de cent milions de turistes, a la qual es podrà haver arribat aquest desembre.
Les gestores de fons –des dels sobirans noruecs i àrabs fins als BlackRock de torn– continuen inundant de diners els projectes empresarials que estan ben construïts, cotitzats i de capital privat, a la recerca de més rendibilitats; les empreses continuen (re)finançant els deutes per emprendre noves inversions, aprofitant l’escenari d’estabilitat dels tipus d’interès; les borses de valors continuen batent rècords i augmentant l’efecte riquesa dels patrimonis invertits en renda variable, i, per arrodonir el cercle, a la Unió Europea els estats continuen mantenint vius els fons NextGeneration, als quals cal afegir la voluntat d’injectar centenars de milers de milions destinats a la defensa i la seguretat.
No hi ha autonomia espanyola que no es preï de voler crear un nou hub d’inversions per al futur: centres de dades, bateries per conservar i donar energia de procedència renovable, fàbriques de semiconductors i producció audiovisual i videojocs. Les empreses auxiliars d’automòbil es preparen per fer front a l’arribada en massa de vehicles xinesos i per reconvertir una part de la producció en desenvolupar productes per a blindats i tanquetes.
En aquest tomb per Espanya queda palesa l’absoluta separació que ja hi ha entre el món empresarial i el polític, una associació només subjecta a aquelles companyies dependents de les decisions del BOE, que afecten les empreses més regulades. ¿El Govern central? Cada vegada importa menys. El nivell d’escàndols diaris que es van descobrint al voltant del cercle íntim de Pedro Sánchez ja no afecta. Es dona per fet i amortitzat. Sensació de final de règim. "Val més que no hi hagi pressupostos; així podran robar menys", he arribat a sentir. D’esperar ja a la tanda de penals per acabar-ho d’adobar. Només es manté el prestigi, guanyat a pols, d’alguns ministres que aguanten l’envestida. Com ara el titular d’Economia, Carlos Cuerpo, i el voluntariós Jordi Hereu a Indústria.
L’última vegada que Espanya va viure un optimisme com aquest: finals del 2007. Rècord borsari i de construcció d’habitatges. Governava Zapatero. Els pronòstics per al 2008 eren extraordinaris. Els titulars exaltaven les empreses de la nova tecnologia i gairebé no es para atenció als senyals d’alerta procedents del mercat de titulació hipotecari dels EUA.
La història és sempre referència i, tot i que no es repeteixi mai igual, tal com està el món, un xic de cautela seria benvinguda.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
