El relat

Això suposa un canvi fonamental en l’explicació històrica del que potser hagi sigut el principal esdeveniment de la història recent d’Espanya. No és cosa menor. La coincidència temporal entre l’aniversari del 20N i el deteriorament públic de la imatge de Joan Carles –peça central d’aquest assumpte– ofereix un marc propici als seus exegetes per reobrir aquest expedient històric. Qüestionar la figura de l’antic rei, símbol indiscutible de la Transició i de l’ara anomenat "règim del 78", permet qüestionar l’arquitectura sencera d’aquell procés. Es tracta d’un exercici poc rigorós des del punt de vista historiogràfic, ja que es mesuren els seus èxits passats, reconeguts per tothom, amb la vara dels seus errors recents, també reconeguts per tothom. Convé distingir en aquest sentit entre veritat històrica i "veritat" política, dues expressions que solen enredar-se en el discurs públic. La primera cerca reconstruir els fets amb el màxim rigor possible, atenent a les fonts, el context i els seus actors. No soc historiador, però tendeixo a pensar que la Transició va ser un èxit col·lectiu conseqüència de tot l’anterior, de l’eutanàsia assistida de l’antic règim –vegin el documental Voladura 76–, del pacte entre adversaris, de l’acció de part de la societat civil als carrers, de la pressió internacional i, sobretot, de la voluntat comuna d’una societat madura per entrar en una nova etapa històrica, lliure i democràtica.

Qui va ser el catalitzador

Notícies relacionades

Quan el baby-boom es retira

Un dels nostres

El que es busca determinar ara és qui va ser el catalitzador d’aquest desig col·lectiu: si la Corona, com s’ha sostingut fins ara, o el mateix poble. La segona respon a la necessitat de dotar una comunitat d’un relat compartit que orienti la seva acció present. La primera és història; la segona, ideologia. Totes dues poden coincidir, però rarament ho fan. Maurice Halbwachs, sociòleg de la memòria col·lectiva, ja advertia que les societats elaboren el seu passat més en funció de les seves necessitats presents que de la fidelitat als esdeveniments passats. L’esquerra espanyola ha entès –com abans ho van fer altres moviments a Europa– que el relat històric no és un mer àmbit acadèmic, sinó un territori polític. França va viure un procés similar de revisió històrica, tot i que més complex ideològicament, després de l’Alliberament del 1944. Durant dècades, es va acceptar la idea que la nació havia resistit en bloc davant l’ocupació nazi. Només a partir dels anys setanta, gràcies a l’obra de Robert Paxton i altres historiadors, es va desmuntar el mite reconfortant del gaullisme que defensava, entre d’altres, Robert Aron. No es va tractar només d’una correcció historiogràfica, sinó d’un procés de maduració política: passat De Gaulle, França necessitava mirar-se al mirall de la història amb menys complaença.

Una cosa semblant passa ara a Espanya. Part de l’esquerra intel·lectual i política considera que ha arribat el moment de desmuntar el conte edificant de la Transició –el consens, l’abraçada entre adversaris–, sota noves premisses històriques i ideològiques. Al marge del perquè, per a què i per què ara –qüestions aquestes fonamentals–, l’operació no està exempta de riscos. En l’intent per actualitzar, la narrativa pot caure en una forma inversa de simplificació: substituir un passat més o menys idealitzat per un altre. La temptació de reinterpretar l’ocorregut sota una òptica determinada pot produir relats políticament beneficiosos per a un sector de la societat o del poder, però perniciosos per al seu conjunt. Isaiah Berlin ja va advertir del perill de les "veritats úniques" –d’un costat o de l’altre– aplicades a realitats complexes. La Transició ha funcionat fins ara com el 12-1 a Malta: ningú ha volgut indagar gaire en la manera en què va passar allò, i és que tots vam donar per bo el resultat i estem d’acord que el gol definitiu el va marcar Juan Señor. Establir la veritat històrica, sota criteris objectius, cinquanta anys després, potser és sa. Però revisar el mite col·lectiu –més o menys cert, més o menys perfecte– que ens havíem donat pensant en el bé comú per substituir-lo per un altre de més susceptible de generar dissensió allí on, per una vegada, va regnar el consens potser no ho és tant.