L’empatia innata

Em va sorprendre. Em vaig quedar impactat. Vaig recordar la sensació anguniosa amb la meva mare, morta d’una demència vascular, diguem que un tipus d’Alzheimer. El cas de Reverter era molt pitjor. La memòria de la meva mare era familiar, personal i única. Important, per descomptat. Però en aquest cas es podia perdre la història d’Espanya, i de Catalunya, per descomptat, que des del sempre interessant punt de vista diplomàtic, d’home centrat, empàtic, de demòcrata d’esquerres durant el franquisme, però profundament cristià, representava. Els seus arxius seran fascinants.

El rei emèrit

Amb Lluís Reverter era fàcil conversar. I si la trobada era a la natura, entre bosc i malesa, amb fred i sol, la xerrada s’allargava perquè l’escenari no era agressiu. En els últims anys tenia una preocupació de pes que el corcava per dins. Després del treball fet amb la Casa Reial i el rei emèrit, tot s’esvaïa per culpa bàsicament d’una dona; la famosa Corinna Larsen. Sense arribar a dir-ho obertament, Lluís Reverter entenia que havia posat en perill la imatge de la monarquia a Espanya, tant difícil com l’hi havien posat els sectors més retrògrads de la societat espanyola.

Ell va formar part d’un grup de persones que es van implicar, ara que està tan de moda recordar-ho, en la sortida dels 40 anys del franquisme. La relació també va ser amb Don Joan, del qual tenia bons records.

En les xerrades relaxades de les tardes d’agost va arribar a aprofundir sobre l’evident mala relació entre els cònjuges reials, ara ja del tot sabuda. Però el seu estil tenia l’habilitat d’explicar sense arribar a aprofundir. I arribats a aquest moment sempre hi havia unes rialles esmunyedisses. Tot i que posava per davant les dificultats que va patir Joan Carles des que va néixer. "Un home que va passar fred a la casa de Roma i gana, i amb la sensació eterna que un dia la família hauria de sortir corrents d’Espanya". Així va ser educat. "S’entenen molts errors, ¿no?".

Notícies relacionades

De Jane Austen a Franco

Franco era l’obstacle

No va ser una ocurrència que Narcís Serra arribés a ser ministre de Defensa i que ell ocupés el càrrec de director general de Relacions Informatives i Socials al ministeri. El roig Felipe González era el president i això els militars no ho podien suportar. En el primer acte públic de Serra com a ministre se’l va veure entonant una lletra militar. ¿D’on devia partir aquesta forassenyada i intel·ligent idea?

La nostra democràcia, amb tots els seus problemes i disgustos, li deu molt a Lluís Reverter. Sempre a l’ombra, però amb una humanitat encegadora.