Res és el que sembla
El pessimisme del món cultural

El ministro de Cultura, Ernest Urtasun, saluda en el Palau de la Música, junto al secretario de Estado de Cultura, Jordi Martí, el martes por la noche /
El ministre de Cultura, Ernest Urtasun, impulsa aquests dies a Barcelona, la seva ciutat natal, Mondiacult, una trobada que promou la Unesco i en què participen molts dels seus col·legues d’arreu del món. És un festival mundial d’allò que anomenen les polítiques culturals, que no és res més que la cobertura acadèmica perquè els governs alimentin els artistes, els creadors i els intel·lectuals que els donen suport, siguin d’esquerres o de dretes. Al comandament de les polítiques culturals acostumen a estar els autodenominats "gestors culturals", habitualment mig polítics frustrats, mig artistes frustrats, però especialitzats a presentar els uns als altres. Els gestors culturals són apòstols de la doctrina del 2% del pressupost dedicat a la cultura per assegurar que no quedi a les mans del mercat, o sigui, fora del seu control. Són també els que ràpidament quan algun corrent artístic o cultural connecta amb la població s’afanyen a qualificar-la, ells creuen que així la insulten, de comercial. Els agrada el que és rar amb l’excusa que és exquisit, però en realitat el que els agrada és que el que és minoritari ho poden dominar, controlar i, el que més els agrada, planificar. La seva pertinaç insistència ha fet que molta gent, formada i informada, fugi de les seves propostes a tota velocitat.
Però la realitat és tossuda i en el primer informe de la Unesco sobre polítiques culturals que s’ha donat a conèixer a Barcelona resulta que el 3,39% del PIB mundial correspon a l’àmbit de la cultura, que genera el 3,55% de l’ocupació. I això que segur que només han comptat el que passa directament per les seves mans. Quedaria per veure quina part, per exemple, del PIB turístic està vinculada a la cultura o ja seria la súmmum si fessin cas a Manolo Vázquez Montalbán i posessin l’esport en el compte de resultats de la cultura. Així que la cultura va bé malgrat el seu pessimisme innat i malgrat que, com tants altres narcisistes, necessitarien que anés malament per ajudar-la, o sigui, per subvencionar-la, o sigui, per controlar-la.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.