L’ONU, contundent i impotent
L’ONU, contundent i impotent /
Feia anys que l’Assemblea Anual de l’ONU no suscitava tanta expectació. L’abús de discursos insulsos dels últims anys li havia tret protagonisme a una institució cridada a ser el principal fòrum de debat mundial des que es va crear, fa 80 anys. Alguna analista va arribar fins i tot a fer broma afirmant que aquestes reunions només servien per col·lapsar el trànsit de Manhattan. Aquest any, la reunió també ha provocat problemes de circulació dels quals va ser víctima, entre d’altres, Manuel Macron, que no va poder agafar el cotxe pel pas de la comitiva de Donald Trump. Tanmateix, l’actualitat ha estat dins de l’hemicicle, protagonitzada, en bona mesura, pel futur de Palestina, i per la solitària escomesa del president nord-americà contra la mateixa institució de les Nacions Unides.
Macron va protagonitzar un moment d’especial relleu quan va anunciar el reconeixement de l’Estat de Palestina. Com un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, l’anunci de França –que se sumava al d’altres països, entre els quals, Espanya– té un abast històric. Efectivament, suposa un canvi en relació amb els temps en què Rússia i la Xina ocupaven un racó del quadrilàter, mentre els Estats Units, el Regne Unit i França prenien posició en l’oposat. En aquest sentit, aquesta Assemblea General ha permès mesurar la dimensió dels canvis geopolítics que s’estan produint al món. El front occidental ha mostrat fissures entorn de la qüestió palestina i, més enllà, en la manera de dirimir els conflictes planetaris. Per la via del multilateralisme, o per la dels acords bilaterals i expeditius que propugna Donald Trump. Mentre França i el Regne Unit han sigut molt crítics amb la massacre de Gaza que deixa més de 65.000 morts i han reconegut Palestina com a Estat, l’Administració nord-americana s’ha reclòs en un aïllament insòlit, quedant-se pràcticament sola en la votació de la resolució que demanava un alto el foc, el cessament de l’agressió israeliana i l’alliberament dels ostatges en mans de Hamàs. Aquesta posició la va assumir, amb un discurs mesurat en el vocabulari, però contundent en el fons, el rei Felip VI en la seva intervenció. Més sol es va quedar encara el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, durant la intervenció que va pronunciar davant un hemicicle pràcticament buit (mentre Mahmud Abbas, el president de l’Autoritat Nacional Palestina, havia de parlar per videoconferència, al negar-li el visat les autoritats nord-americanes).
Lluny queden els temps en què les Nacions Unides eren un instrument de promoció i manteniment de la pau al món. Per molt contundent que hagi sigut en defensa de Palestina, continua sent impotent per pacificar el Pròxim Orient. Però si es consolida la tendència que s’ha manifestat aquest any, podria recobrar cert protagonisme com el lloc on negociar respostes als grans desafiaments del segle XXI. En aquest sentit, pot ser que el més significatiu hagi sigut el contrast entre aquesta voluntat de resoldre els problemes pel diàleg i l’eixuta intervenció de Trump, que va acusar l’ONU de tots els mals i va advocar per solucions bilaterals basades en la força i en l’aplicació d’una hegemonia que avui no pot ser patrimoni d’un sol país.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
