De l’home sempre miro les mans

A Espanya es podia cantar ja a l’aire lliure, la gent havia sortit de les presons i ja aquell irònic reble de Blas de Otero es podia cantar a qualsevol lloc, a les esglésies, on ja es va cantar, també. Aleshores, quan la meva filla tenia sis anys i viatjava amb nosaltres, jo li cantava, davant de la meva mare, "Espanya, demà, serà republicana...". Vivíem feliços també perquè ningú ens tapava la boca. La meva mare era a l’hospital, sentint-nos cantar. Ella, que havia viscut el pitjor de la guerra (la misèria), se sentia reviure malgrat que el món ja li estava dient adeu, i poc després del cop d’Estat que va semblar una guixada a aquells versos que ens havien abraçat: els de Serrat, els de Raimon, els de Paco Ibáñez...

Així que, de l’home, les dones, la vida, sempre miro les mans, i els ulls. La incertesa que hi ha en els que et veuen quan tu no et veus a tu mateix, sinó que et veus en l’embolcall temut dels que no són feliços amb el seu temps o amb el món.

Ara miro i veig miralls trencats, difícils, tallants, plors mirant-me. Em va passar, per exemple, escoltant dos nord-americans d’aquest temps, Claire Messud i David Rieff, els dos escriptors que han passat per Madrid i per Barcelona explicant com veuen la vida que ara s’estampa en el món i que té com a capitals del dolor, entre d’altres, el seu propi país, els Estats Units. Vivim des de fa anys que semblen segles sentint que allà, en aquest lloc de les potències, gairebé tot s’arregla tard o d’hora, i no obstant ara aquest país és també territori de les llàgrimes per a una enorme gentada (vuit milions de persones) que no saben si el sàtrapa actual (Donald Trump, un dels homes més despietats dels que manen ara en aquesta terra) utilitzarà el dit definitiu per fer-los fora d’un territori que els que van ser emigrants consideren seu.

Notícies relacionades

La via mexicana en l’opa del BBVA

Una dependència silenciosa

Dilluns vaig escoltar Claire Messud, l’autora d’Esta extraña y azarosa historia (Galaxia Gutenberg), en una conversa amb Pilar Adón, a l’Institut Internacional. La seva novel·la és el reflex de la vida de la seva família (els seus pares, el seus avantpassats) a l’Algèria de la guerra aliena i de la guerra pròpia, i del seu periple per països diversos com les diferents biografies a què obeeix la seva història. Enmig de la conversa, i quan aquesta ja no estava centrada en les mateixes sensaciones de la novel·la sinó en la vida actual, al seu propi país, algú va preguntar des del públic a Messud per què les llàgrimes van pugnar per omplir-li els ulls quan ella mateixa va explicar la situació que els que ara són nord-americans pateixen en un país el president del qual sent que és lícit anunciar-los que d’aquí a res pot ser expatriat.

Era una llàgrima rabiosament contemporània, sobre la destrucció de la vida d’aquelles persones que, en aquesta època despietada, pateixen en aquell món (i al món), el desastre que suposa aquest moment de caos, de misèria moral i pública. Vaig sentir que aquestes llàgrimes que no van arribar a brotar del tot no tenen a veure tan sols amb el que passa allà, sinó amb el que passa a tot arreu. Amb aquesta sensació de pobresa mundial vaig fer preguntes a David Rieff, present autor de Deseo y destino. Lo woke, el ocaso de la cultura y la victoria de lo kitsch (Debate). Érem a la llibreria Olavide de Madrid, i vaig prendre notes com si tingués la urgència de saber com es pot explicar avui la terrible experiència de viure al caire de tant desastre com el món repica. Vivim, diu Rieff, com en aquella contrarevolució de 1815, després de la batalla de Waterloo... Ara l’onada populista està germinant, i el que passa als Estats Units de Trump és com si aquí, a Espanya, Abascal prengués el control del PP... Trump és una distopia bastant greu que el món està patint i aquesta Europa és un continent que només té un paper simbòlic en el que passa al món.