En campanya contra Sánchez

Però el derrotat Sánchez va sobreviure triomfant com Edmond Dantès, el comte de Montecristo de la novel·la de Dumas i Maquet, i va aconseguir les regnes del PSOE i el Govern. Es reproduïa, paradoxalment, a grans trets i matusserament, la història de Felipe González, que el 1979 va dimitir com a secretari general perquè el congrés del partit havia rebutjat al maig abandonar el marxisme com a senya d’identitat. I a l’octubre retornava amb un congrés extraordinari que en efecte enterrava la ideologia marxista.

Sánchez va ser enderrocat pels seus adversaris i amb el seu cap amb safata de plata el PSOE va facilitar el Govern del PP. Una situació inèdita que anunciaria altres escenaris igualment inèdits més endavant. El triomf de la moció de censura de Sánchez, la primera victoriosa, i la caiguda de Rajoy seria una d’aquestes escenes.

Potser González no ho sabia exactament, però ell havia començat el 2016 una batalla avant la lettre contra el sanchisme, això és, abans que ningú s’adonés del fenomen com a tal, que va resultar impulsat per la mística del seu retorn contra una coalició de forces molt poderoses.

González, després d’extirpar el marxisme, doncs, es va embarcar en una nova tasca: desterrar el sanchisme. ¿Com? Sortint periòdicament al pas de les seves polítiques, ridiculitzant els seus posicionaments esquerrans del Govern "del camarot dels germans Marx" o el "Frankenstein" d’Alfredo Pérez Rubalcaba. I cultivant les seves relacions amb la dreta que ell té per a si com a civilitzada. El PP de Feijóo i de Moreno Bonilla. S’ha anat convertint, amb les seves múltiples relacions amb empresaris poderosos i mitjans, en un piu respecte del qual es mouen forces a l’interior del PSOE i en la societat.

Això explica les seves constants aparicions mediàtiques en mitjans controlats per la dreta, que li obre els micròfons i les càmeres per disparar sobre el sanchisme, un canó Berta. No es tracta que se’l segueixi, com a tal, en el si del PSOE. González s’eleva per sobre dels partits. Ha construït un bonapartisme felipista. L’últim combat està en curs. L’eventual caiguda de Sánchez –ha de dimitir, afirma González, o convocar eleccions– abans del final de la legislatura. O quan se celebrin les eleccions. Si aquest és el cas, i si el PP guanya, González vol portar el PSOE novament a l’abstenció. Aquesta vegada amb l’argument que pugui governar en solitari sense estar obligat a aconseguir el suport de Vox.

Notícies relacionades

¿Hi ha algú allà per frenar Trump?

La paraula justa: genocidi

He deixat per al final per què González està impostant el seu desacord amb Sánchez sobre els jutges i la política. L’abril de 1997, després de deixar la Moncloa, González va atacar els jutges en declaracions al seu grup parlamentari i a TV3. "També hi ha jutges, són pocs afortunadament, que com a mínim són uns descerebrats. Com a mínim. I de vegades són alguna cosa més i jo tinc la llibertat i la responsabilitat d’advertir que hi ha coses que no funcionen bé i com que soc autònom políticament he de dir que això és així. No estic jutjant els jutges. Estic dient el que s’està produint fora estrictament de l’àmbit de la justícia, la pressió que exerceixen sistemàticament gairebé com un sindicat", va declarar, insinuant clarament un dels jutges a qui s’estava referint.

Sánchez es va limitar a dir que hi ha "polítics que fan justícia i jutges que fan política". La gran diferència amb González, i amb José Luis Rodríguez Zapatero, és que en gran part els atacs contra ells van ser polítics, mentre que en el cas de Sánchez es concentren en la seva família.